Sobre l'ús de la força

Ja ha fet la seva presentació un nou debat semàntic que ens arriba carregat de totes les possibilitats del món d’eternitzar-se, embolicar-se i acabar degradant i desnaturalitzant el que vol dir una paraula. Em refereixo al terme violència, creuat amb el del seu gairebé sinònim ús de la força. Ens trobem en això, dins de l’espiral de tensió a l’espera del que tindrem al setembre amb motiu de la consulta que un poder legítim està organitzant i un altre poder legítim considera impossible que es materialitzi per imperatiu del nostre marc legal.

Encara que m’arrisqui a passar a la història com un dels analistes més cecs de la meva generació, diré que no detecto a Catalunya cap indici d’insurrecció popular massiva a tres mesos vista per al cas que es convoqui i no es pugui materialitzar el referèndum, tot i que sé que hi haurà una tensió màxima. Percebo, en canvi, un cansament total de l’opinió pública per la llarga i bloquejada situació creada. I, sobretot, palpo un ressentiment absolut, per decepció, davant la incapacitat dels polítics de totes dues ribes de resoldre o ni tan sols encarrilar alguna solució.

Llei de ruptura sense detalls

El despropòsit per al debat semàntic l’ha ofert Puigdemont al demanar a Rajoy que aclareixi si farà servir la força per evitar el referèndum. Un referèndum que, per cert, penja d’una llei de ruptura de la qual Puigdemont no ha aclarit detalls concrets actualitzats. No es prenguin la molèstia de buscar als diccionaris un concepte senzill sobre l’ús de la força o la violència. Pot ser tot, de tipus físic o amb simple paperassa; pot ser democràtic i legal o ben il·legal per no respectar la Constitució acceptada; pot ser ofensiu o defensiu, justificat o no, proporcional o no... És una discussió ideal per a tota mena de desavinences, ja que l’aplicació d’aquests conceptes a la realitat depèn d’apreciacions gairebé sempre subjectives. Per això és un bon camí intentar interpretar l’ortodòxia democràtica de la consulta objectivant-la amb criteris com el de la Comissió de Venècia.

Notícies relacionades

Caure a la meitat

Pensa bé i dubtaràs

En qualsevol cas, no sabem si tindrem un xoc de trens real, amb bufetades físiques encara que ningú les desitgi, o un xoc més virtual d’ofenses, pressions, mobilitzacions no transcendents i decisions administratives. O la tercera possibilitat, que ja vaig apuntar mesos enrere, que al final descobrim que no hi ha una via sinó dues i que els trens es creuaran cridant-se camí de continuar en un empantanegament avorrit i insatisfactori d’una autonomia rondinaire i insatisfeta. 

Tot i que, esperem, regida amb més sentit comú en l’administració dels assumptes ordinaris, els més importants, per qui tingui l’habilitat d’escapar a la inhabilitació. El vot popular, en unes posteriors eleccions amb regles espanyoles, pesarà molt en això.