30 d’oct 2020

Anar al contingut

De banderes i xiulades a l'himne

Dissabte de Copes: 'Spain is different'

Dissabte de Copes: 'Spain is different'

Antonio Franco

Si a París i Londres hi va haver festa prèvia, els prolegòmens del Barça-Alabès van resultar un mal trago pel llast d'un passat mal resolt

Les finals nacionals de Copa de futbol no són simples partits de tancament de campionat. Als països occidentals es converteixen en una gran jornada de festa i bon rotllo, gairebé d’afirmació col·lectiva d’aquells països i de complicitat entre ciutadans molt diferents. En aquestes finals es desmenteix aquella tonteria que l’esport i la política han d’anar dràsticament separats. On hi ha una pluralitat de persones sempre hi ha rerefons polítics, i en totes aquestes finals de Copa això transcendeix explícitament. Es disputa un partit, això sí, però gairebé a tot arreu es ratifica allò del més que, en aquest cas aplicat a una efemèrides amb molt de color sociològic.

Dissabte vam veure imatges de tres d’aquestes finals de Copa i en totes tres es van reflectir àmpliament les diferències sobre els trets de pertinença. A Wembley abans de començar el joc hi va haver profusió de banderes, amb predomini de la que gairebé tots els britànics consideren pròpia. Hi va haver una salutació sobre la gespa del príncep que presidia el partit en nom de la reina, donant la mà, entre aplaudiments, als jugadors i àrbitres. I el moment àlgid va ser el cant col·lectiu de l’himne a càrrec d’una solista juntament amb el públic. Els britànics tenen molts problemes col·lectius (el brexit, l’aspiració secessionista d’Escòcia, el creixement de la desigualtat, la insistència del terrorisme protagonitzat per ciutadans nascuts al país...) que els preocupen molt. I els viuen amb apassionament i lògica divisió, de manera que quan els toca votar es barallen democràticament molt a fons. Però davant les imatges d’aquell prolegomen  vaig tenir la sensació que malgrat les tensions internes han sabut desenvolupar una cosa essencial: viuen en pau amb ells mateixos.

A França, al Parc dels Prínceps, tres quarts del mateix: Macron va donar la mà als jugadors, les banderes, La Marsellesa des de tots els pulmons. I el seu rerefons nacional és complicat: gairebé idèntic pel que fa al terrorisme, un gran desconcert ideològic a causa de l’ascens de la ultradreta i l’enfonsament per putrefacció dels partits tradicionals, una reforma laboral entravessada... Però a l’estadi, segur que molt dividits per dins, donaven la mateixa sensació que, a empentes i rodolons, intenten buscar entre tots una sortida cap al futur.

A Madrid, en el Barça-Alabès, l’ambient era diferent. Van passant els anys però el que Franz Borkenau encertadament va qualificar d’El reñidero español viu una prolongació –no bèl·lica però sí malcarada– dels nostres pitjors anys. Per començar, abans d’entrar un filtratge de censura carpetovetònica a banderes que agradin o no tenen dret --fins i tot legal, diuen-- a onejar-se. Després, preparatius i execució d’una gran xiulada a càrrec de catalans insatisfets i bascos que no en tenen prou amb el que han aconseguit, envoltat tot de jocs de mans per dissimular-la. A continuació, impossibilitat de cantar conjuntament un himne sense lletra ja que aquest símbol, juntament amb la bandera oficial, van ser  apropiades partidistament per determinada idees excloents i en aquestes condicions a molts ens agraden molt poc. La llotja, carregada de tensió, amb cares de pomes agres esperant que tot s’acabés com més aviat millor.

 El que a Londres i París eren unes festes aquí es va viure com un mal trago perquè hi ha massa coses mal resoltes que s’arrosseguen carregades de males inèrcies del passat i que no es resolen en el present. El  passat és un llast molt gran que no aconseguim enterrar en pau potser, entre altres coses, perquè aquí ni tan sols  s’han pogut enterrar en pau molts que van ser assassinats a les cunetes. I, a sobre, el dia a dia actual té arestes igual d’enfrontades i enverinades. Hi va haver molts xiulets (menys dels que hauríem sentit si hi hagués assistit Rajoy, aquell president a qui li agrada més l’esport que la política i que gestiona la política com si fos un llançador amateur de pes), perquè la monarquia cau malament a àmplies capes de la població però això mai es discuteix al Parlament... 

En fi, que aquí no estem en pau amb nosaltres mateixos, i se’ns nota fins i tot a la final de Copa. Hi ha tantes ganes d’expressar cabrejos d’alguna manera cada vegada que es pot, com ganes té el Govern de demostrar que mana, encara que sigui en coses curioses. Com per exemple no arribar mai al fons de la corrupció galopant, sembrar-nos de dubtes sobre la independència dels jutges, o fer-se el sord/mut/cec davant el clam generalitzat que o modernitzem la Constitució, ens paguem els deutes pendents i convertim legalment en normal el que és  normal per a la gent del carrer (com intentàvem fer en els moments més decents de la Transició), o d’aquí 20 anys seguirem tenint unes malcarades finals de Copa.