No calia matar-lo, ¡quin error!

Sabíem que el farien fora de Cuéntame... (TVE-1), però no pas que el matarien. Estic parlant de Miguel Alcántara, personatge clau, fonamental, de quasi totes les 18 temporades, 328 capítols, d'aquesta telesèrie, i que ha interpretat amb sublim excel·lència Juan Echanove. Haurien pogut triar una altra fórmula, fins i tot molt més còmoda per als productors, posem per cas un viatge llarg a l'estranger, sine die, que els permetés que en un futur pogués tornar. Han decidit una altra cosa: li han clavat un cop i li han trencat el cor. ¡Ah! Que inútils, francament. L'audiència no entenem el perquè d'aquesta precipitada defunció. El que sí que sabem és que ha sigut malgrat Echanove, que en declaracions ja se n'ha queixat amargament. El guió d'aquest capítol ha sigut enormement maldestre. Cigronaire i cutre ha sigut la historieta del segrest de Diana, filla de Miguel, a càrrec d'un parell de pallussos, risibles, rupestres, i d'una comicitat patxanguera. Calia inventar-se alguna cosa perquè el cor de Miguel esclatés. I els ha sortit un segrest de TBO. L'única cosa que ha tingut grandesa de tot plegat és la seva mort. Reclinat sobre una pedra del camp de Sagrillas, Miguel mor en silenci. El més important l'hi havia dit abans al seu germà Antonio (Imanol Arias) en un parador de carretera. Amb un dolor profundament esqueixat, li diu: «No puc seguir vivint així, Antonio, com un ric, amb un xalet ple de criats filipins, amb aquell cotxàs de ric, i tenint més diners que ningú... Que no, hòstia, que no. Jo l'únic que he sigut és un obrer, ¡i als obrers no els segresten les filles, Antonio!». ¡Ahh! Aquest moment, mà a mà, cara a cara, de Juan Echanove i Imanol Arias és l'únic gran repunt de qualitat.

L'enterrament també ha sigut una oportunitat desaprofitada. N'escampen les cendres damunt la gespa de l'estadi Vicente Calderón mentre sona per la megafonia l'himne de l'Atlètic. Home, amb totes les meves simpaties envers aquest valerós club de futbol, les cendres de Miguel les haurien d'haver dipositat davant la casa museu de Miguel Hernández, a Oriola. De veritat, auria sigut el més correcte després d'haver escoltar Antonio Alcántara, en el funeral, dedicar al seu germà aquells versos: «Quiero escarbar la tierra con los dientes (...), a dentelladas secas y calientes (...) compañero del alma, compañero». Quin gran error liquidar Miguel-Echanove, i a sobre en un capítol tan matusser.