Visca Catalunya, ¡però Andorra més!

Sota el títol La coral dels Pujol, el programa Po-lònia (TV-3) ha escenificat l'honorablefamília, tots vestits de monja, cantant a un banquer andorrà la melodia Sister Act. ¡Ah! El recurs del musical, televisivament parlant, sempre és molt agraït, però per a un programa sarcàstic i mossegador és convenient no abusar gaire. De vegades, en comptes d'accentuar la mossegada, la dulcifica. De tots els musicals que Polònia ha anat construint al llarg dels anys, crec que els únics que han servit per afegir més sarcasme i més mordent han sigut els dedicats a la règia família borbònica, i aquell tan punxant i demolidor que li van dedicar a Millet. Aquest d'ara, amb la Mare superiora dirigint el cor familiar, ha sigut fluixet. El text de les estrofes, més que corrosives, eren una variant mansa de l'humor. Va tenir molta més força i intenció, per exemple quan van acabar l'actuació musical i la Mare superiora es va acostar a un caixer a treure diners. Aquella breu imatge de l'ex primera dama de la congregació agenollada, reclinada devotament davant l'aparell dispensador de diners tenia molta més força que tot el musical anterior. Ha sigut potent i lluminós aquest retrat de la hipocresia, del cinisme i del xoricisme genuflex davant un confessionari que semblava la porta de la cova d'Ali Babà. Com també va ser definitòria l'última frase del programa, quan el Puigdemont de Polònia acaba el seu monòleg amb l'habitual «¡Visca Catalunya!», i llavors apareix una altra vegada la Mare superiora i afegeix amb una alegria immensa: «¡Però Andorra més!». Efectivament. La pàtria és la pasta. I el paradís, el lloc on l'amagues.

RUFIÁN, ¿MAQUIAVÈL·LIC O INGENU? .- De la trobada que va mantenir Jordi Llompart aquesta setmana amb Gabriel Rufián (Fora de sèrie, TV-3), hi va haver un moment ressaltable, que lliga amb l'esperit dels patriotes del «¡Però Andorra més!». Va ser quan Llompart li va preguntar: «Per a aquesta esquerra valenta que tu dius representar, ¿el PDCat no és una rèmora?». I Rufián va contestar: «Ara anem junts per aconseguir un fi determinat. ¡Un fi que ens transcendeix a nosaltres!». ¡Ah! Amb aquesta resposta, Rufián podria semblar que abraça Maquiavel («El fi justifica els mitjans»). Crec que no. En aquesta llarga i excel·lent entrevista de Llompart, hem vist un Gabriel Rufián que ens ha seduït més per la ingenuïtat, que per la seva suposada ferocitat.