Llegenda inversa de Sant Jordi

Imaginem la següent pintura o il·lustració: en un bonic paratge silvestre amb cascada al fons, el drac viola Sant Jordi mentre la Princesa toca la mandolina. Veiem la Princesa de perfil, amb la mirada com perduda i un mig somriure esbossat, de manera que no acabem de saber si és conscient de l’existència de l’escena que compassa amb les seves notes, si l’acompanyament musical pretén animar el drac a prosseguir, consolar el sant de les seves tribulacions o bé es venja del masclisme insuperable de la llegenda en la versió tradicional.

El quadre podria ser macabre però també bucòlic. Tampoc sabem si Sant Jordi és sodomitzat contra la seva voluntat com es diria a primera vista, potser per prejudici de l’observador, o si obté la recompensa que freudianament desitjava i havia anat a procurar-se sense ser-ne del tot conscient.

Notícies relacionades

La Casita de Bad Bunny

Som tants i tan pocs

El posat del cavaller, ambigu, tant podria indicar èxtasi com pregària. Vés a saber si demana al cel que li treguin el drac del darrere o, en tot cas, que en acabar la feina no se’l cruspeixi després de rostir-lo amb les flamarades que solen acompanyar els crits de felicitat d’aquestes bèsties. No hi ha dubte que Sant Jordi és la víctima, però costa interpretar si la víctima és propiciatòria o estava tan tip d’empreses heroiques que ha volgut igualar-se a la noia, que d’altra banda no sembla gaire traumatitzada per l’experiència viscuda amb el drac. Potser aquell parell eren amants i el sant no havia vingut a salvar-la, o sí, però ha canviat d’idea i ara tan sols pretén participar d’una interminable felicitat bucòlica, de manera que l’escena, que és estàtica, recordem-ho, es podria interpretar com un ritual d’iniciació, just abans de convertir la parella en trio.

Si una cosa queda clara és que el sant que va arribar a patró de Catalunya per imposició del braç armat, és a dir dels nobles que tenien el poder militar, ara és l’amic de la gent, no dels de dalt.