Addicció a la feina, fòbia a l'oci

L’expressió italiana dolce far niente sintetitza perfectament les bondats d’un cert grau de tedi en l’activitat diària dels humans. És de sentit comú que l’equilibri psicològic d’una persona passa, entre molts altres factors, per un ús correcte del seu temps i una diversificació d’interessos vitals. Però el món d’avui està dominat obsessivament per la feina –i la por de perdre-la– i pel desig d’èxit professional. L’esfera laboral és tan omnipresent en la vida de la majoria de les persones que moltes han acabat desenvolupant fòbia als moments d’oci i esbarjo, que temen com si haguessin d’afrontar un buit existencial. Una greu anomalia social, agreujada per una hiperconnectivitat contínua que dificulta cada vegada més la separació entre la feina i la vida privada. És lícit preguntar-se llavors si per a moltes persones el progrés tecnològic no pot haver suposat més dependència en lloc de la conquista d’espais de llibertat. La resposta ha d’incloure necessàriament una apel·lació a la responsabilitat personal, a la capacitat individual de no deixar-se engolir per una inèrcia que no per generalitzada és positiva. Cal saber plantar-se i dir no. L’addicció a la feina és una patologia, igual que l’obsessió per la perfecció i la productivitat costi el que costi. Davant aquests símptomes de deshumanització i falta d’empatia, els experts recomanen administrar-se una dosi d’avorriment. No fer res una estona no significa perdre el temps, sinó invertir-lo en un mateix.