Pau Donés i la derrota de l'intrús

Avui el que convindria pel clima de xou seria posar-los la foto d'a-questa despendolada criatura que ha guanyat el Got talent (T-5), Antonio Garrido Muñoz, àlies Tekila, pintor i estucador d'Extremadura, que a base de fer esperpèntiques cabrioles per terra, intentant un simulacre de rockabilly risible, li ha donat a Tele 5 la glòria d'un repunt d'audiència estratosfèric. També convindria posar l'espantada de Risto Mejide, aixecant-se, marxant del plató («Jo no em quedaré aquí aplaudint una pallassada») i les subsegüents corredisses pels passadissos intentant convence'l que es fes enrere, peripatètica excitació que també ha agradat molt. Cosa que fa sospitar que no ha sigut la boutade del portal Forocoches -votant massivament i amb molta conya- la causa del triomf del Tekila, sinó que ha sigut una estratègia del mateix programa perquè Risto munti el número i aconsegueixi esgarrapar encara més audiència. Avui, repeteixo, convindria donar un cop visual d'un Tekila fent la mopa per terra (com li va dir Eva Hache), un Tekila que no és Rodolfo Chikilicuatre, perquè ni tan sols pretenia fer d'humorista.

Però avui el que convé de veritat és posar-los la foto, i el vídeo, de Pau Donés en la profunda i delicada entrevista que li acaba de fer Agnès Marquès a TV-3. Quina extraordinària lliçó de vida ens ha donat a partir de la seva recaiguda. Sonava Humo, la cançó que va compondre quan li van advertir que una resta de tumor despuntava una altra vegada, i s'hi resistia. «Ahora que solo el ahora es lo único que tengo / Ahora, que solo me queda esperar a que llegue el ahora / Abrázame fuerte amor, te lo ruego / Por si esta fuera la última vez», diu Pau a Humo. Podria semblar una cançó desesperada. No ho és pas. En la conversa amb Agnès ens ha ensenyat la seva arma invencible: la normalitat davant l'arribada de l'intrús. No hi ha tragèdia. Ni tan sols angoixa. Hi ha una mirada neta que mira sense renúncia. Deia: «Humo és una cançó d'amor sobre una de les meves grans estimades: la vida». Hi ha calma. Afronta la realitat sense dramatisme. A l'intrús no li permet ni l'avantatge del turment. Ni la inquietud. No s'ensorra. Hi ha hagut un instant preciós, valent, savi, útil, quan ha explicat què va dir a la seva família: «No feu del meu càncer el protagonista de la vostra vida, perquè de la meva no ho és». ¡Ahh! Jo crec que el cranc, com Pau anomena l'intrús, ho té cru. No pot prosperar qui no compta per a res. Gran lliçó, la de Pau. I gran feina, la d'Agnès.