Millet, molt més que un símptoma

Aquest dimecres comença el judici oral pel denominat cas Palau. Els principals encausats són els gestors del Palau de la Música Catalana, un dels temples laics del catalanisme i de la burgesia durant el segle XX. Pel que es desprèn del sumari, tot indica que el complex i fosc entramat jurídic amb el qual es gestionava aquesta entitat receptora d’importants quantitats de diner públic i privat encobria tota mena de pràctiques que van emparar l’enriquiment de Fèlix Millet i de Jordi Montull. Un saqueig del qual no sabem si el desviament de fons a Convergència Democràtica de Catalunya és causa o conseqüència. És a dir, el judici ha de determinar entre altres coses si Millet i Montull finançaven CDC per tapar el seu robatori o robaven per tapar el desviament al partit de Pujol i Mas.

En tot cas, sembla provat que una part dels ingressos privats del Palau tenien relació directa amb algunes adjudicacions de l’administració de la Generalitat, en aquest cas, amb la que va rebre l’empresa Ferrovial. Tot plegat tenia lloc a la rebotiga d’una institució que en el seu aparador lluïa el més granat de la classe empresarial i política catalana, que van actuar si més no amb deixadesa en el control de les finances de la institució, tant si el que van fer va ser no controlar com si van arribar a emparar .

Notícies relacionades

Una corrupció multicolor, a judici a Catalunya

Testosterona antiprocés

Els il·lustres noms que apareixen en aquest sumari desperten una intensa ira popular contra els privilegis d’una part substancial de l’elit política i econòmica del país. La seva defensa serà concentrar la responsabilitat del que va passar en Millet i Montull que, veient la seva actuació, són sense cap mena de dubte uns malànimes amb episodis tan rocambolescos com els dels casaments del màxim responsable de l’entitat que va endossar les despeses al Palau i els va cobrar la meitat de l’import que no havia pagat als consogres.

Però Millet i Montull són alguna cosa més que uns cigrons negres. Són el símptoma, de fet molt més que un símptoma, d’una determinada manera d’entendre la política, els negocis i el catalanisme. Un estil basat en la connivència de certes famílies en virtut dels seus orígens comuns que crea espais d’impunitat quan es creua amb la política. Millet, Montull i CDC han de pagar pel que la justícia determini que van fer. I la resta ha d’aprendre que la tolerància s’ha acabat.