Anar al contingut

DIA MUNDIAL DEL CÀNCER

Cinc minuts

Pau Donés

Només penso en el càncer cinc minuts al dia; el meu temps és or i vull aprofitar-lo per fer altres coses, per viure

Al càncer, com a qualsevol malaltia, només li dedico cinc minuts al dia. Ja sé que això és fàcil de dir quan et trobes bé, però ja pensava i feia el mateix després que m’extraguessin un tumor del còlon de més de 7 centímetres de diàmetre i 12 tumors del fetge.

Cinc minuts, no més. Bàsicament ho faig perquè quan tens càncer el temps es converteix en un valor molt preat, que s’ha d’administrar amb intel·ligència i destresa i, la veritat, donat que ara el meu temps és or (abans també ho era, però no ho sabia), prefereixo aprofitar-lo per fer altres coses.

¿Que estic malalt? Sí, també ho està la meva filla que avui té angines. ¿Que el càncer és una malaltia greu, perillosa? Bé, sí, per això li dedico aquests cinc minuts, per recordar-me a mi mateix que he d’estar al cas i intentar en la mesura que pugui que el bitxo no torni a despertar-se, però és tan greu i perillosa com tantes coses que passen en  el nostre dia a dia.

El que intento dir és que no m’agrada pensar que estic malalt més de cinc minuts al dia, perquè encara que ho estic, hi ha quantitat de coses molt més importants en què pensar. El que vull dir és que malgrat tenir càncer faig una vida molt normal. Podria semblar que per tenir càncer hauria de posar límits a la meva manera de viure, com segur que me’ls posa el fet de ser una persona popular. Malgrat això, segueixo desplaçant-me en autobús quan vaig a la ciutat, faig cua al cine, vaig al mercat a omplir el rebost per a la setmana o em prenc una infusió en una terrassa concorreguda. Doncs el mateix amb el càncer, el tinc però segueixo escrivint cançons, pujant muntanyes amb la taula de surf de neu a l’esquena per baixar-les a tota velocitat, llençant-me a la piscina almenys tres vegades per setmana, assistint regularment a les meves classes de bateria i en general vivint la vida com si res. Sense límits, sense barreres. I si hi ha algun dia que noto que estic més de baixada, doncs funciono menys, i ja està.

Sens dubte, la meva vida ha canviat. Ja no bec, ni vaig a dormir tard, ni maltracto el meu cos com acostumava a fer-ho abans. A més a més, estic molt més pendent de tot. Del que em passa, del que m’envolta, de la meva família, dels meus amics... Visc amb molta més intensitat perquè, no ens enganyem, no sé el temps que em queda. Així que, per si de cas, el que tinc en aquest moment l’aprofito per viure i per això, dels 1.440 minuts que té el dia, només en destino cinc a estar malalt.

Com diu el meu amic Jorge Drexler en una de les seves excelses cançons, 'Nada es más simple, no hay otra norma, nada es eterno, todo se transforma'. Així que fins que arribi el dia de la meva transformació, tranquils. A viure, que són dos dies... i si la cosa va bé, pot ser que fins i tot tres.