16 jul 2020

Anar al contingut

Mendoza, un gran Cervantes

Pocs escriptors es mereixen el premi Cervantes com Eduardo Mendoza. No només pel seu indiscutible valor literari i per la seva projecció internacional, sinó perquè en la seva obra es resumeix, «en l'estela de la millor tradició cervantina», com ha reconegut el jurat, tot allò que l'autor del Quixot va instituir com a principis de la novel·la. Mendoza significa «el gaudi pel relat», en una combinació feliç de tradició, erudició, humor i llibertat estilística. Amb La verdad sobre el caso Savolta, el seu primer llibre, es va iniciar una trajectòria que ha abraçat tant la mirada cap al passat amb afany de mostrar un fresc històric com la paròdia de gèneres i la utilització de la ironia per retratar la realitat més immediata, a més a més d'escriure assajos i teatre, en català i en castellà. La ciutat dels prodigis, sens dubte, és una novel·la referencial (ja un clàssic) d'un barceloní sobre la seva ciutat, en una època decisiva per a aquest país.

Mendoza uneix un llenguatge dinàmic, vital, desenfadat i culte al mateix temps, amb una potent capacitat narrativa i uns mecanismes de ficció exultants que satisfan tant la crítica exigent com el públic lector. D'aquí ve l'èxit d'un escriptor de primer nivell, ètic i estètic. La literatura castellana que s'escriu a Catalunya està d'enhorabona, com ho va estar amb Matute i amb Marsé. I, amb aquesta, la concepció d'un país obert, amb una realitat de múltiples arestes que Mendoza ha observat amb passió, intel·ligència i geni.