El dret a un allotjament digne

Manel, Sílvia, Maria, Salma...

Les polítiques de vivenda no poden servir per posar-se medalles, sinó per resoldre problemes

3
Es llegeix en minuts
Manel, Sílvia, Maria, Salma...

El Manel i la Sílvia van obrir un comerç l’any 2004. Els primers anys va anar força bé i, quan va néixer el seu segon fill, van decidir demanar una hipoteca per comprar un pis. Van passar els anys i el negoci va entrar en crisi. Les despeses van ser més altes que els ingressos, i no van poder pagar la hipoteca del pis. Van rebre l’avís que el banc executaria la seva hipoteca.

     

La Maria és una dona gran, jubilada, que cobra una petita pensió complementada amb la pensió de viduïtat. Té un fill, a qui va avalar quan ell i la seva parella es van comprar un pis. La parella va tenir problemes amb la feina i a partir del tercer any no van poder pagar la hipoteca. El deute es va anar fent gran, ells gairebé no tenien ingressos, i van anar a viure amb la mare. La Maria es va trobar amb el fill i la jove vivint a casa seva, vivint tots de la seva pensió i dels pocs ingressos que ells tenien amb feines inestables, i el banc reclamant-li part del deute com a avaladora.

La Salma, mare de dos fills, vivia en un pis de lloguer contractat a nom de la seva exparella. Gairebé no té ingressos. El lloguer no s’havia pagat des de molt abans que ell marxés, i el propietari va decidir fer la denúncia al jutjat per reclamar el desallotjament de l’habitatge. En va ser coneixedora quan va arribar el primer avís. En veure que hi havia menors vivint a l’habitatge, la jutge va decidir endarrerir el desnonament durant tres mesos. 

 

VOLUNTAT POLÍTICA I RECURSOS   

Són casos que han passat i que encara passen al nostre país. Exemples de situacions greus que viu la nostra societat. Justament aquest divendres s’han fet públiques les dades de llançaments a Catalunya –un nom ben desafortunat– que ens parlen de 7.849 desnonaments el primer semestre d’aquest any. Per poder-los evitar cal, en primer lloc, voluntat política. I nosaltres la tenim tota. En segon lloc, recursos. I n’hi destinem tants com podem.

  

 En tercer lloc, raons legals i jurídiques. Teníem una llei aprovada per unanimitat del Parlament, i el Tribunal Constitucional la va suspendre a petició del Govern del PP, que considerava que perjudicaria l’estabilitat del sistema financer. En això, el Govern espanyol i la Generalitat som als antípodes. Mentre ells defensen només el sistema financer, el Govern de Catalunya defensem també les persones més vulnerables. 

    

Ara la Generalitat ha aprovat una nova llei que substitueix els articles suspesos pel Tribunal Constitucional, que és jurídicament molt sòlida i que dóna eines efectives als ajuntaments per evitar desnonaments. Una llei que esperem que el Parlament aprovi tan aviat com sigui possible. 

En quart lloc, cal informació. Els ciutadans i les ciutadanes han de saber que tan bon punt tenen un problema amb el pagament de l’habitatge, sigui de propietat o de lloguer, han d’anar a l’Oficina d’Habitatge o als Serveis Socials del seu ajuntament, o a la mateixa Agència de l’Habitatge de Catalunya. Allà estaran al seu costat per trobar la millor solució possible.

  

 I cinquena cosa que cal i és imprescindible: la col·laboració i la lleialtat institucionals. Ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat hem de treballar plegats, amb una relació i una informació fluïdes. Només així podrem afrontar el repte que tenim en habitatge. 

    

Al llarg dels mesos que han transcorregut d’aquest any hem evitat 3.085 desnonaments, i des del 2012 fins avui, més de 18.000. No tenim solucions màgiques. No tenim solucions perfectes. Però tenim solucions.

EL Manel i la Sílvia es van posar en contacte amb l’Agència de l’Habitatge i van aconseguir un ajut per poder pagar les quotes de la hipoteca. Això els va donar marge per millorar la seva situació i poder mantenir el pis. En el cas de la Maria, l’Agència de l’Habitatge va intervenir en la negociació a través del servei Ofideute i es va arribar a un acord amb el banc per una dació en pagament, sense reclamar cap més deute ni al fill ni a ella. La Salma, en canvi, finalment va ser desnonada. L’Agència de l’Habitatge no ho va poder impedir, perquè va conèixer el cas massa tard. Ara viu en un altre pis de propietat municipal amb un lloguer social.

    

Notícies relacionades

Les polítiques d’habitatge no poden ser mai polítiques per posar-se medalles. Han de ser polítiques de gestió i de resolució dels problemes. No són polítiques per a l’enfrontament, sinó per a l’acord. Només així podrem donar la resposta adequada a tots els Manels, les Sílvies, les Maries i les Salmes de Catalunya.