"Era la vida que jo volia per la sensació de llibertat"
Mariner. Del Poble-sec al mar d'altura. Una vida de port en port en vaixells de càrrega.
Fa broma amb les síl·labes del seu cognom, amb la mar i la sal, perquè diu que li van prefixar el destí. A Emili Marsal Cartiel (Barcelona, 1948) la vocació li ve de família.
—Sóc del Poble-sec, de Blasco de Garay, on a un costat del carrer van néixer la mare i les tietes maternes i, a l'altre, el pare i els seus germans. Com que van acabar casant-se les unes amb els altres, vam omplir el barri de cosins. Alguns es van allistar a la Marina.
—I vostè va seguir la tradició.
—Jo era el més petit de la tribu, i em cridava molt l'atenció quan els veia arribar amb els uniformes de color blau i els lepantos, les gorres marineres.
—¿Quan es va allistar?
—Als 18 em vaig presentar a la comandància del port. Sabia que a casa no els faria gràcia perquè eren d'esquerres i havien passat molt després de la guerra, però me'n vaig sortir. Em vaig fer timoner senyaler.
—¿I després?
—Com que havia estat a la Marina de guerra, no vaig tenir cap problema amb la cartilla de navegació. Gràcies a un veí que treballava al moll, vaig entrar a la Campsa. Volia perdre la terra de vista.
—Transport d'hidrocarburs.
—Vaig estar un any més o menys estirant simes, fent de mosso. Després em vaig passar als bulk-carriers, els vaixells que transporten gra i fosfats, els de contenidors i els rolons [roll-on/roll-off], els que porten carregament rodat, cotxes i tot això.
—Tots vaixells d'alçada.
—Vaig viatjar per tot el món. El cereal el carregàvem a l'Argentina, al Brasil, als Estats Units. Els fosfats, a Togo, al Marroc, a Surinam, la Guaiana Holandesa… Recordo que allà, al port de Paramaribo, vam embarrancar de nit.
—Quina impressió.
—D'ensurts en teníem una pila. En una ocasió, per l'altura de Guinea, hi havia tanta mar -onades de 15 i 20 metres- que vam haver d'estirar-nos a terra amb les armilles posades a passar la nit com poguéssim. Se sentien trompades a la coberta, un terrabastall continu per la part de babord.
—¿I?
—Quan vaig sortir, vaig comprovar que havia desaparegut el bot salvavides i estaven doblegats els pescants, que tenen el gruix d'una via de tren. I el contramestre, cagat. Jo sempre era a màquines.
—¿És el més dur en un vaixell?
—Bah, acabes acostumant-te a la temperatura, que sol ser de 40 o 50 graus.
—¿I l'aclaparament per la falta d'espai?
—El pitjor és que la travessia sigui pesada i trobis mala mar. I les tripulacions, que van canviant. M'he trobat gent estupenda i també de l'altra.
—¿Ports de mala mort?
—Tots són iguals, com qui diu... En un port del Salvador, on havíem carregat tabac i cafè, un company va sortir a passejar sol. Anava a veure una amiga, va dir, i va tornar en calçotets i plomat.
—Travessies llargues, m'imagino.
—Quatro mesos, vuit, depenia del contracte. A Barcelona hi venia poc. Em vaig estar fins a dos anys seguits i més sense venir. Era la vida que jo volia per la sensació de llibertat, dins dels límits. No em vaig casar llavors i ara ja estic fora de la competició.
Notícies relacionades—¿Troba a faltar aquella vida?
—M'he adaptat al que hi ha i que passi el temps. Ara camino molt, tres i quatre hores diàries, vaig a la biblioteca -si agafo un llibre que és una llauna, el deixo- i observo com canvia Barcelona. És una pena això de la marina de luxe; ja no et pots ni prendre una cervesa al bar dels pescadors.
