L'Església catòlica i el celibat

El celibat és un tema recurrent en l'Església catòlica per més que la seva jerarquia més conservadora tracti d'evitar-lo. El recent cas del bisbe de Mallorca ha tornat la norma al primer pla, després que monsenyor Javier Salinas cessés en el càrrec al ser investigat pel Vaticà per una suposada relació amb la seva secretària. Els arguments a favor de la seva permanència sonen, en ple segle XXI, a música d'un altre temps, i encara més quan la modernització de l'Església catòlica és un repte ineludible per intentar recuperar una connexió més gran amb àmplies capes de la societat. Aquesta tasca renovadora és un dels pilars del pontificat de Francesc, que ha deixat «la porta oberta» en declaracions públiques al fet que els capellans es puguin casar. Ja és un primer pas.

La seva explicació resulta definitiva. El celibat no és un dogma de fe, sinó una tradició que no forma part dels orígens del cristianisme ni ha estat sempre vigent a l'Església catòlica. Oficialment implantat al Concili de Laterà el 1139 -altres defensors el remunten a més de 15 segles-, es defineix com a imprescindible per exercir el sacerdoci en plenitud, fet que difícilment es pot traslladar a un altre ordre de la vida. De la mateixa forma, desvincular el celibat de la crisi de vocacions és una postura fràgil perquè, si s'abolís, més aspirants trucarien a la porta de l'Església. Es fa ineludible que afronti aquesta tema amb la mateixa mirada oberta i inclusiva que necessita el de la discriminació de la dona.