Deliciós: Bertín no va rascar bola

Ha sigut el millor programa, fruit d'una combinació còsmica estupenda. Antonio Banderas parlava i parlava, i Bertín Osborne no rascava bola. ¡Ahh! ¡Quin plaer! Per fi el carregós entrevistador de Mi casa es la tuya (T-5) es va haver de refugiar en el paper de Don Tancredo. Amb Bertín callat -només alguna riallada, algun «¡No em diguis! ¡Que bo!», ficades amb calçador-, l'entrevista es va transformar en monòleg. ¡Quant l'hi agraeixo! L'arrencada també va ser esplèndida. És aquella part del programa que fusionen les revistes Casa y Jardín i El mueble i ens van ensenyar la nova residència de Banderas a Ripley Village, al comtat de Surrey, al sud-oest de Londres. Vidre i fusta. Estupenda construcció. Amb un joc de cobertes, de teulades, molt enginyós. Celebro haver vist per fi en aquest programa una arquitectura original i diferent d'aquelles que tots els nou-rics encarreguen a Joaquín Torres, arquitecte de moda. També ha sigut fantàstic no haver de suportar les forçades posturetes d'un partidet de futbolí, ni tan sols de petanca. Home, quin descans, sí senyors. L'única concessió de Banderas va ser desgranar al piano un blues i una malaguenya, repertori ideal per evitar que Bertín es llancés com un descosit, despietadament, sobre alguna ranxera. A la cuina tampoc va rascar bola. No va poder repetir el seu habitual número de «cony, cony, aquests focs no funcionen», perquè només feia cares i gestos. El que va cuinar va ser Banderas. I l'insuportable moment de les noies amb les noies, o sigui, quan les dones fan el numeret de reunir-se elles soles i parlar una estona d'homes, tampoc va succeir. ¡Ah! Això ens va proporcionar un descans enorme. I ens va evitar el denigrant moment de la vergonya aliena. Resumint; amb Bertín out, aquest programa ha assolit una rara perfecció.

És senzilla l'explicació d'aquest meravellós succés. Banderas va començar a parlar, seductor, intel·ligent, d'alguns trams de la seva existència. Va explicar la seva etapa al Centro Dramático Nacional. Citava noms (Lluís Pasqual, Alicia Moreno filla de Núria Espert), citava obres (La velada en Benicarló, Diálogos de la guerra de Espanya, de Manuel Azaña, en els quals surten, camuflats, Negrín, Largo Caballero, Indalecio Prieto...) i, és clar, Bertín el mirava amb uns ulls com unes taronges. Callava. Mentalment desubicat, no sabia com ficar-hi cullerada per no semblar absent. ¡Aquesta va ser la nostra gran sort!