No és l'hora dels adéus

Semblava ser l'any de les dues Champions seguides, per això la decepció ha sigut tan profunda. Per imprevista. També per com han sigut de doloroses de les formes. El Barça que va quedar eliminat a Madrid s'assemblava poc al que hem vist durant aquesta mateixa temporada. Va tenir escassa o gairebé nul·la brillantor; va desaprofitar la primera part (no va semblar que busqués marcar, gran pecat repetit en diverses de les primeres parts dels partits recents); va donar a entendre que únicament desitjava conservar el que ja tenia amb un 0-0, deixar passar el temps i limitar-se a desgastar les energies del contrari. Es va limitar, en fi, a això tan perillós que és ballar en el filferro.

Això fa tant de mal com la derrota.

Estem enfadats però no hem de ser cecs o oblidadissos. Només els miserables resultadistes poden predicar ara conclusions desastroses després d'una setmana decebedora. Hi ha un equip que ha demostrat ser meravellós, existeixen unes figures impressionants, es disposa d'un tècnic capacitat… Encara que el Barça porti un mes vacil·lant, això són realitats objectives, de manera que l'equip no es mereix ara que l'afició el deixi sol. Però és necessari intentar analitzar per comprendre el que ha passat i corregir-ho.

Equilibrar la preparació

Fa la sensació que s'ha comès un error en la cronologia de la preparació: s'ha d'arribar al màxim a l'abril i al maig, el moment decisiu de la temporada, i el Barça ja va estar prematurament a cent als mesos de gener i febrer.

Tampoc ha existit encert en les rotacions. Era com un miracle l'alt rendiment del trident ofensiu jugant-ho pràcticament tot; marcaven gols a tort i a dret, rient. Aquest últim mes els seus tres components han estat passats de forma, amb poca explosivitat i sense trobar els respectius llocs. Ha fallat la dosificació.

Encara que a Madrid es va evidenciar que els dos laterals, Alves i Jordi Alba, no han arribat bé a l'abril ni en l'aspecte defensiu ni en l'ofensiu (al darrere no tanquen amb hermetisme, pugen menys que abans, contribueixen menys a la pressió ofensiva i centren poc amb perillositat), i que el trio Messi-Suárez-Neymar té el tall poc esmolat, en aquesta baixada, des d'un punt de vista operatiu, el més deficient és la consistència del centre del camp. Per més que ho dissimuli l'estat de brillantor d'Iniesta, la constància treballadora de Rakitic i l'esforç continu i intel·ligent de Busquets, és aquí on va morir l'estratègia del Barça.

Dependència de Busquets

Amb un bon marcatge continu a Busquets que limiti la seva multiplicitat de funcions, tot cruix i s'enfonsa com el Titanic. Simeone ho va planejar amb mestria i li va dedicar sempre dos homes, però Zidane, molt menys expert i sense haver demostrat fins ara res com a estrateg, així com Eusebio en el partit de la Reial Societat, van fer el mateix i van tenir èxit. Aquesta dependència de Busquets és excessiva i la banqueta no ha trobat antídots a aquests marcatges o alternatives perquè no tinguin tant efecte.

Messi, ara en alts i baixos, hi posa el cor i ho intenta tot. Però la seva obsessió per dosificar esforços revela que ni està en perfectes condicions físiques ni l'ajuden/recolzen prou els companys. Quan penso en ell i en com està de poc efectiu actualment -malgrat la seva brillantor- Neymar, em ve al cap una consideració contra mi mateix: és la psicologia, estúpid. Els passa alguna cosa. Potser els estan passant factura les llargues situacions judicials en què estan immersos, o potser, sobretot en el cas del brasiler, després de tantes multes i pagaments vol forçar una renovació contractual superior a les possibilitats econòmiques del club o marxar malgrat que prefereixi quedar-se. En qualsevol cas, no tot el futbol que tots dos porten al cap acaba arribant-los bé als peus.

La força del doblet

Notícies relacionades

El Tricicle torna a actuar per una nit i una bona causa

Adeu de Pujol al seu procés penal

Totes aquestes coses necessiten un treball de restauració i potser algun refresc. Però ningú té dret a ser injust amb el que aquest equip ha donat futbolísticament i amb les alegries que ha proporcionat. Ni entelar el que encara pot portar aquest mateix any. No és, per tant, el moment perquè cap bon barcelonista amb criteri entoni la sentimental cançó L' hora dels adéus ni al projecte ni a les il·lusions. Aquest any el Barça s'havia fixat un objectiu superior i no s'aconseguirà, però té a l'abast de la mà la Lliga i la Copa.

Els enemics del Barça confien que això que consideren -per poruga, tendent al pessimisme i la depressió- «la pitjor afició del món», els faci ara des de dins la feina de rematar el que va passar a Madrid. Cal demostrar-los que per a l'enorme Barça actual no, encara no ha arribat, ni L'hora dels adéus, ni l'«ens hem de dir: Adéu siau», perquè en tot cas la situació d'ara «és sols un adéu per un instant; el cercle refarem i fins potser serà més gran».