Bayern, no feu el passerell

Ahir n'estàvem convençuts. A casa, vull dir. De la mateixa manera que la setmana passada no vaig creure en el partit, en la tornada sí que hi confiava. N'estava tan convençuda que la derrota m'ha agafat per sorpresa -fins a tal punt hi confiava, que em fallaven els comptes. Estava preparada per construir el relat per explicar d'aquí uns anys: com vam veure el partit, igual que vam fer amb l'Iniestazo.

Només era un gol: un gol és tot el que necessitàvem. Quan ets petit i ja saps explicar-li a qualsevol el que és un fora de joc, encara et queda una cosa molt important per aprendre: els partits d'anada i tornada. Com els gols fora de casa valen més, i com un empat pot donar-te una victòria. Ahir estava segura que passaríem a la ronda següent per aquesta norma estranya i relliscosa dels partits d'anada i tornada.

Guanyar primer, no s'hi val

Demà hauríem d'explicar-li a la nena, de camí cap a l'escola, que sí, amb l'empat a un seguim el nostre camí cap a la Champions. Ens costaria tot el trajecte, però estaríem contents. Amb un empat, passes a la següent fase: és el premi per haver fet les coses bé a la primera.

Ara, ja no. Guanyar el primer no t'assegura res.

Fa uns dies -fa tan poc que les coses no pintaven així- ho tenia ben clar. Haver fet una temporada impecable com la que hem fet ens permetia certs luxes: ensopegar, caure, trigar a aixecar-nos. Estava segura que el desencert no passaria a la història, sinó que tornaríem a ser nosaltres i millors, i reforçats, i amb aquell ànim que et deixa saber-te vulnerable però gran. Creia que aviat oblidaríem els empats, les victòries poc vistoses, les pèrdues de pilota, les imprecisions en les passades i fins i tot la derrota del clàssic.

Ara podria parlar de la decepció de ser eliminats de la Champions havent fet la segona part com la vam fer i sabent que, encara que no amb la millor versió, vam jugar per guanyar, per seguir sent aquells eterns de Pep Guardiola, l'home que ens va fer creure en l'elegància i el treball invisible per assolir els nostres objectius. Podria tirar per terra aquesta petita esperança i parlar de tonteries: àrbitres, lentitud, joc dur, pèrdua de temps, tecnologia per rectificar l'ull humà, intensitat, actitud, ambició. Però no em ve de gust. És impossible no decaure, no desanimar-se, no creure que hem perdut tot el que teníem fa tan sols uns dies. Em durarà la tristesa, això sí, una nit.

El marge d'error

Notícies relacionades

El Tricicle torna a actuar per una nit i una bona causa

Adeu de Pujol al seu procés penal

Sí, perquè guanyar primer no t'assegura res, ni fer un bon principi de temporada tampoc, però sí que hi ha una cosa que no hem de permetre'ns oblidar: el que aquest equip ens ha donat. Les alegries, la bellesa, la creativitat, els detalls que ens diferencien. Si no guanyem res aquesta temporada, si seguim ensopegant sense aixecar-nos i ens arrosseguem fins al juny, tant se val. Aquests jugadors -els nostres- tenen un marge d'error proporcional a la felicitat que ens han fet sentir. Què no els hem de consentir.

Això sí: Pep, no feu el passerell. No sigueu passerells. Ara us toca a vosaltres.