30 març 2020

Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Dabiz i els escarabats fregits

Dabiz i els escarabats fregits

Ferran Monegal

Colossals espots publicitaris els que dedica la cadena Cuatro al geni de la gastronomia Dabiz Muñoz. Li han muntat un programa, titulat El xef, on Dabiz és elevat a gran superstar de la nova cuina. No ho discuteixo. Ho descric. Els seus restaurants, el Diverxo i l'Streetxo, són la base d'aquest projecte televisiu. Ens mostren els seus muntatges, les seves inauguracions, la frenètica activitat que s'hi produeix cada dia i, sobretot, se'ns mostra en clau superlativa el gran motor de tot aquest petit imperi -encara- que no és cap més que Dabiz. Probablement estem davant un verdader superman de l'art culinari, si tenim en compte la hiperrevolucionada activitat que desplega. Una activitat en expansió que ell mateix dibuixa així: «El següent pas, Londres. Després, Nova York, Singapur, París... No hi ha límits. Amb Streetxo seré el Roger Rabbit del menjar al carrer. ¡Menjar líquid!». Home, que va a tota pastilla és innegable. Però més que la promoció dels seus restaurants, a mi m'ha interessat veure de cop i volta Dabiz Muñoz circulant per Bangkok. Ha sigut tot un espectacle. Als mercats, per les paradetes del carrer, menjant i disfrutant de valent. Davant una parada de venda d'escarabats ens deia, extasiat, agafant-ne un amb els ditets: «Són superescarabats gegants. Estan crus. Després es fregeixen. És molt bo». ¡Ah! Cada país té una manera molt particular d'alimentar-se, sí. Vaig fer una vegada un viatge a Taipei i a les paradetes d'un carrer vaig veure que tenien enfilalls de ratpenats penjats amb les ales esteses. Te'ls podies menjar allà mateix, a la graella. No sabria dir-los si allò era una delikatessen finíssima o un primitivisme alimentari per poder sobreviure. En qualsevol cas, Dabiz disfrutava molt. Deia: «Jo crec que en una altra vida vaig ser xinès. Aquí m'inspiro».

Aquest programa traspua una sacralització de l'ofici de cuiner molt en voga a la tele últimament. Van enfocar un client que davant d'un plat de Diverxo deia amb recolliment i devoció: «Intentaré menjar sense espatllar res». ¡Ah! Més que anar a sopar semblava que anava a missa a combregar. A mi em va agradar el moment en què el gran xef de Viridiana, Abraham García, va dir amb sornegueria: «Sóc detractor a ultrança de l'avantguarda fàtua, dels aires i les espumes. Això només interessa a una minoria pedant i probablement desdentegada». Hi estic d'acord. Aquí el que ens falta és dentadura.