Raça i catalanitat

El divendres 8 de maig, durant el debat entre els candidats a les eleccions municipals de Barcelona a BTV, em vaig trobar a Twitter diversos comptes de persones afins a Xavier Trias atacant la formació BCN en Comú i la seva candidata Ada Colau. Jo, en aquest moment número 1 d'EUiA i 4 a la llista de la coalició ICV-EUiA per la ciutat de Girona, vaig fer un comentari sobre la "derechona catalufa". Com sol passar quan sóc crítica amb el nacionalisme català, un eixam de comptes de Twitter va venir a dir-me que era un compte fals o acusar-me d'"autoodi". I no precisament de l'entorn de la dreta nacionalista. Dels meus intencionats exabruptes es va convertir en epicentre del terratrèmol la paraula "catalufa" i va ser munició suficient perquè se m'acusés, primer a les xarxes socials i després en la premsa afí al sobiranisme, de racista, xenòfoba i catalanòfoba.



Pel que fa a les acusacions de racista, és funest que algú cregui que la catalanitat pot ser presa com una raça. De fet, sabem que les races no existeixen, existeix una variabilitat genotípica que es manifesta en la diversitat fenotípica en la forma i color dels ulls, de la pell, el tipus de cabell o les faccions del rostre. Res més. Entre persones catalanes i espanyoles ni tan sols existeix diferència fenotípica visible. El que sí que hi ha entre el que mal anomenem "races" són diferències culturals més o menys importants, també en el si d'aquestes. L'antropòleg estructuralista francès Claude Lévi-Strauss ho va explicar al llarg de la segona meitat del segle passat en els seus assajos "Raça i Història" i "Raça i Cultura".





En relació a les acusacions de xenòfoba, costa de creure que a hores d'ara sigui ignorada l'etimologia bàsica, xenofòbia, del grec 'xénos', estranger/a; i no s'adonin que no té sentit lògic acusar una persona catalana de xenofòbia per una altra també catalana. No cal dir que això de catalanòfoba és igualment ridícul. Al que sí que tinc fòbia és a certes coses que últimament abunden a Catalunya, com els governs de dretes que en plena crisi econòmica lideren moviments nacionalistes; i a la suposada esquerra independentista que, conscientment o inconscientment, li fa la feina bruta de sabotejar una mínima alternativa d'esquerres no independentista. Ara ja sabem qui treballa per a qui i amb quins mètodes.



La mentalitat castellana

Dies després de veure la meva persona exposada mediàticament a gravíssimes acusacions i a tota mena d'insults, Josep Manel Ximenis, l'alcaldable de CUP per Arenys de Munt, va assegurar en una entrevista que la mentalitat castellana porta l'acceptació natural en els seus gens; és a dir, "ser un manat". Aquest poti-poti pseudocientífic de Ximenis remet a una cosa tan vella com criminal, decimonònica, anomenada racisme científic. Encara que de científic no en té res. A part que les mentalitats no tenen gens, sinó que els tenen els organismes biològics, aquest argot delata la naturalització de la inferioritat i, per tant, de la superioritat de qui parla. I no només una suposada superioritat genètica, sinó també una superioritat que naturalitza la posició en el sistema productiu: hi ha qui existeix per manar i qui ho fa per ser un 'mandao', és a dir, la naturalització del classisme. Racisme i classisme solen anar de la mà.


Cap conquesta social, per espectacular que sigui, pot anar acompanyada de tal fons ideològic, ni tolerar-ho. No obstant això, fins a dia d'avui, la CUP ha guardat un infame silenci al respecte. També l'ha guardat ICV-EUiA i BCN en Comú, que es van afanyar a rebutjar el meu ús del terme "catalufa" per incitar a l'odi al referir-me amb ell a la dreta nacionalista catalana. Aquest amagar el cap sota l'ala practicat per l'esquerra no independentista és conseqüència d'una barreja entre covardia i electoralisme davant del sobiranisme a dalt descrit. I també ho és la meva sortida de la llista d'ICV-EUiA Girona.



El matí del dissabte 9 de maig vaig rebre una trucada per informar-me de la crisi mediàtica. El meu espai polític ja havia entrat en pànic a causa de la reacció al meu tuit. No em va sorprendre. Fa molt que a Catalunya l'esquerra que aglutina persones no independentistes funciona absolutament a remolc de l'agenda, postulats i premsa nacionalista catalana, incapaç de formular un discurs propi. Això quan no cau directament en el seguidisme. Així que ICV Girona, partit del qual mai he format part, va decidir apartar-me de la campanya i EUiA, el meu partit, des de fa molt de temps immobilitzat per a qualsevol negociació, va acceptar-ho. Jo també perquè acabava de començar la campanya i ja estava cansada de defensar un programa centrat en qüestions d'importància molt relativa que no aportava moltes solucions reals als problemes de gent treballadora de la meva ciutat.



En veure les unipersonals presses del secretari general d'EUiA per llançar-me a la foguera, em vaig donar de baixa. Ho vaig fer sobretot per poder dir, passades les eleccions, el que crec que ha de ser dit urgentment a Catalunya: que fa temps ens estem deixant arrossegar per la intimidació nacionalista, fent que ens movem en un terreny on qualsevol barbaritat, incloses les declaracions de Ximenis, pot sortir sense problema de la boca del sobiranisme. Però qualsevol crítica o comentari sarcàstic sobre el mateix és pres com un atac a tota la societat catalana, i això és senyal que tenim un greu problema.





La dreta catalana, encarnada per CiU i ERC, no està molt lluny del partit independentista ultraxenòfob SOM Catalans. Però és molt més intel·ligent i, per tant, més perjudicial. El seu racisme ve embolicat en la cuirassa del mitològic seny català i la respectabilitat de la burgesia. Poden dir sense despentinar-se que a Catalunya no hi cap tothom i aprovar polítiques que van en contra d'una veritable convivència que faci de la diversitat cultural la virtut que és.


Idees supremacistes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No dic que tota persona independentista comparteixi idees com les de Ximenis o SOM Catalans. Però tots els partits amb representació parlamentària estan alimentant, per acció o omissió, perilloses idees supremacistes que a més es retroalimenten entre elles, desplaçant el debat polític cap a un lloc inofensiu per a la dreta, catalana o espanyola, que destrueix les nostres vides amb les seves polítiques, i que lidera tant el projecte sobiranista com el que se li oposa.

Poden abocar sobre mi tots els linxaments mediàtics que inútilment considerin necessaris. Poden dir-me falangista, espanyolista, catalanòfoba. Poden dir-me puta i poden treure el violador que alguns porten dins descrivint la manera en què els agradaria agredir-me sexualment, com han fet en les últimes setmanes. Amb tot això no faran més que donar-me ànims i, sobretot, posar-se en evidència. Tot i no comptar amb un partit parlamentari que faci el mateix, no sóc l'única que està disposada a lliurar una guerra sense quarter contra aquest tipus d'idees, surtin d'on surtin. I no només les combatré per ser profundament injustes i totalment anticientífiques, ho faré també perquè sóc comunista. I no estic disposada a callar mentre la classe treballadora és dividida i enfrontada per a benefici dels poders fàctics.