4
Es llegeix en minuts

Chesterton no devia anar tan mal encaminat quan va afirmar que, des que l’home havia deixat de creure en Déu, el problema no era que no cregués en res, sinó que s’ho creia tot. A Catalunya, una de les regions més laiques d’Europa i del món, fa temps que s’ha substituït Déu per la llengua catalana. Les bíblies i crucifixos es van suprimir de les escoles per imposar un model d’immersió lingüístic que, com el d’antany, té més a veure amb els interessos polítics de la classe dirigent que no pas amb un suposat benefici pedagògic.

La perversitat d’aquest sistema rau sobretot en la seva obligatorietat -no poder escollir entre ser escolaritzat en català, el castellà o l’anglès-, però també en el fet que s’hagi elevat la llengua catalana com a part estructural de la identitat catalana sense la qual no pot haver-hi integració o cohesió social. Una veritat revelada que converteix qualsevol crítica vers el model educatiu en tot un sacrilegi contra Catalunya i el català.

Més enllà de d’aquesta perversitat, com succeeix amb tota religió, també hi entra en joc una mena de doble moral: defensar públicament el català a l’escola, però portar als fills al Liceu francès o l’escola alemanya. Són molts i coneguts els personatges públics independentistes que prefereixen que la seva progenitura s’eduqui en el bilingüisme o el trilingüisme, i això sí que segurament no contribueix ni a la cohesió social ni en la igualtat d’oportunitats. La llibertat d’elecció només pels qui la puguin pagar.

El més sorprenent de tot, però, és que, com apunta la professora Mercè Vilarrubias en aquest article, en els 25 anys que es predica el parenostre que “la immersió garanteix la cohesió social” ningú no ho hagi comprovat mai. No hi ha un sol estudi que demostri aquesta suposada relació casual. És una qüestió de fe, que comença i acaba amb aquest predicat.

Aquesta religiositat a l’hora de tractar el tema de la llengua es barreja sovint d’un romanticisme que dificulta encara més abordar el tema des de la racionalitat i els drets dels ciutadans castellanoparlants. Forma part de l’imaginari col•lectiu creure que “pensem i sentim” en la llengua mare. Un supòsit que la neurociència, cada vegada més, s’atreveix a desafiar. En paraules del científic i lingüístic Steven Pinker aquesta creença forma part de “l’estupidesa convencional” i ho explica molt bé en el seu llibre ‘El instinto del lenguaje’ (Alianza, 2012): “Depende realmente el pensamiento de la palabra? ¿Es verdad que la gente piensa literalmente en inglés, cherokee, kivunjo? (...) La idea de que el pensamiento es lo mismo que la lengua constituye un buen ejemplo de la podría denominarse una estupidez convencional (...). Todos hemos tenido la experiencia de haber proferido o escrito una frase y al momento mismo de terminar habernos dado cuenta de que eso no era exactamente lo que queríamos decir. Para que uno pueda sentir eso tiene que haber un “algo que queríamos decir” que sea diferente de lo dijimos. A veces no es sencillo encontrar palabras que valgan para expresar adecuadamente una idea. Cuando escuchamos o leemos algo, solemos recordar el sentido general, y no las palabras exactas, de manera que tiene que haber un sentido que no sea lo mismo que las palabras que lo expresan. Y además, si los pensamientos dependen de las palabras, ¿cómo es posible que se puedan acuñar nuevas palabras?; ¿cómo es posible traducir de unas lenguas a otras?”.

La immersió és un sistema excel•lent per aprendre una llengua, però el seu impacte en la cohesió d’un conjunt humà només té efecte quan es tracta d’un territori amb llengües incomprensibles entre sí. Mai en una comunitat bilingüe, on el castellà és la llengua mare de la meitat de la seva població i la koiné que utilitzarà un català i un basc per a comunicar-se entre ells. Per molt nacionalistes que siguin.

Notícies relacionades

En el sistema educatiu català, els drets dels ciutadans catalanoparlants són actualment reconeguts i salvaguardats. Els qui no gaudeixen de la mateixa sort són els ciutadans castellanoparlants. Si a Catalunya es continua aprenent el castellà no és perquè el sistema ho propiciï, sinó perquè la llei no és prou totalitària per imposar-se en una societat complexa on bona part de la televisió, la vida pública i el mercat són en llengua castellana. No obstant això, s’ha aconseguit que bona part de la població catalana visqui en un estat de paranoia constant, on cada sentència del Tribunal Constitucional, del Suprem i, fins i tot, del TSCJ és vista com un atac a la llengua. Tant és que es reconegui que el català ha d’estar en situació preferent i només es demani un 25% de classes en castellà, perquè si alguna cosa comparteixen tots els fonamentalismes és l’amor per la puresa i el rebuig al pluralisme.

.