Anàlisi

Els meus imprescindibles gilipolles

2
Es llegeix en minuts

Mai he estat lector del Charlie Hebdo. Durant els meus anys a París, quan anava puntualment cada dimecres al quiosc a buscar el meu exemplar del Canard Enchaîné, no podia evitar fer un cop d'ull a les portades vitriòliques, salvatgement lliures, provocadores i sovint brutals del Charlie. Impossible reprimir un somriure i un «¡apa!» entre divertit i escandalitzat. En humor, el meu gènere ha estat sempre la ironia, no tant la provocació, però mai vaig poder deixar d'admirar l'esperit militantment iconoclasta del setmanari que van escapçar dimecres passat i, com a conseqüència, la naturalitat amb què el Charlie convivia amb la resta de publicacions venerables, circumspectes, mesurades, respectables i una mica monòtones. La seva presència al quiosc era, i esperem que continuï sent, molt saludable.

Mai vaig ser lector del Charlie Hebdo malgrat que en les seves pàgines publicaven quotidianament dos dels meus editorialistes gràfics preferits, Wolinski i Cabu. Al meu entranyable Cabu el disfrutava cada setmana a través del Canard Enchaîné. Tenia una capacitat increïble per captar amb enorme concisió l'essència de l'estupidesa humana, tant en un context polític, social com religiós. Sovint il·lustrava textos d'altres, i en aquest cas eclipsava el contingut de l'escrit. Va ridiculitzar durant dècades els comportaments vulgars, sexistes i racistes a través d'una tira setmanal anomenada Les nouveaux beaufs (que vindria a ser «els nous cunyats»), amb un protagonista odiós que podies veure reflectit en multitud d'actituds quotidianes.

Un prodigi de mordacitat

Wolinski era un cas a part. Sovint feia la impressió que començava una tira còmica i no sabia com l'acabaria, però cada vinyeta era un prodigi de mordacitat. El seu fetitxe eren les paraules con i connerie, que podríem traduir com gilipolles i gilipollada. Ell mateix reivindicava per a si mateix la condició de gilipolles, que pretenia que figurés en el seu epitafi. Publicava tires còmiques al mateix temps a Charlie Hebdo i en la molt burgesa i de dretes Paris Match, i durant anys també ho va fer a L'Humanité, l'òrgan oficial del Partit Comunista Francès. En el si de la societat francesa, la barra brutal de les seves històries era transversal.

Notícies relacionades

WolinskiCabu i la resta dels seus companys de Charlie Hebdo van ser incomparablement més subversius, mordaços i cruels amb el model de societat que defensaven a través de l'exercici de la llibertat d'expressió que les banalitats que van deixar anar esporàdicament sobre l'islamisme radical, violent i descerebrat. El mateix que van fer, per cert, amb els derrapatges del catolicisme i del judaisme. Tots dos creien que escandalitzar havia de propiciar la hilaritat o la reflexió, no que podia servir com a excusa forçada per a un as­sassinat fanàtic, sectari i deshumanitzador. Per a la barbàrie que ells combatien amb el seu salvatgisme gràfic.

Potser ara podrien dir amb orgull que els van matar per gilipolles. En tot cas, sempre seran dos dels meus gilipolles imprescindibles.