Anàlisi
Joan estimava estimar
A través d'aquest diari i de la ràdio, Joan Barril ens enviava pràcticament cada dia missatges d'amor -o denúncies del desamor que comporten algunes coses que ens fan els enemics dels homes- carregats de sentit i alta sensibilitat. Eren missives tant sobre les grans coses com sobre petites incidències captades pel seu sentit de l'observació. Com que la seva preocupació essencial era fer comprensibles els problemes humans que banyen la vida, ens feia arribar les seves versions de les megaqüestions i les seves reflexions sobre les peripècies quotidianes acuradament embolcallades en imaginació i subtilesa perquè ens emocionessin, encara que també les amania amb càrrega ideològica, referències culturals i apunts sobre el seu propi compromís. El Joan no era ambigu: a l'acabar de llegir-lo o escoltar-lo sempre ens quedava clar el que defensava i també el que l'havia ferit.
Encara que es guanyés bàsicament la vida com a periodista, ha estat sobretot un escriptor a l'estil dels d'abans, dels de finals del segle XIX, d'aquells personatges de l'etapa romàntica que fonien i entrecreuaven les apassionants històries que creaven amb una vida personal pròpia, exuberant, intensa, gairebé excessiva. Perquè devorava la vida amb grans mossegades. Perquè estimava estimar intensament. Perquè era desmesurat en la generositat. Perquè s'escampava infinitament en la conversa. Perquè cultivava joiosament les amistats i les complicitats. Perquè s'agenollava davant la bona taula, el paisatge equilibrat i totes les expressions de l'art. Perquè ironitzava sense pietat i sense aturar-se davant cap línia vermella. Perquè tenia la virtut de saber maleir sense límits els injustos i els que trepitjaven els altres. Era tot un personatge com trasplantat d'una altra època menys racional i convencional que la nostra.
Narrador gran i viu
Notícies relacionadesCom a novel·lista era imparable. Quan el seu cap descobria un possible guió començava a donar-li incessants voltes, a treballar-lo incansablement, i a marejar tot el seu entorn amb els seus dubtes sobre els enfocaments i les seves sol·licituds d'ajuda per trobar algunes paraules concretes que arrodonissin les fins a -en ocasions- quatre o cinc coses que desitjava comunicar amb una sola frase. Com a narrador era gran, viu i liberal: deixava que les seves històries evolucionessin per si mateixes fins que al final les recollia (mai les capturava) i les embolcallava en cel·lofana. I treballava molt el llenguatge: s'exigia contingut però també musicalitat, impacte i fàcil comprensibilitat.
Se'ns en va un personatge que ens ajudava a viure amb l'arma defensiva de la seva ploma. Coincidint amb l'aniversari de la desaparició d'un altre dels nostres grans del periodisme, Xavier Batalla, que era el líder del rigor, ara perdem un líder de la imaginació creativa i de la vitalitat. Penso que només podrem resistir aquest tipus d'absències si no els oblidem i reconeixent que les seves empremtes ja formen part de les nostres empremtes. Perquè encara que la dita popular digui que som el que mengem, la veritat és que som el que llegim, el que escoltem i el que aprenem, i gran part d'això ens arriba a través del bon periodisme.
