A Pablo li diuen 'don share'

Se'l disputen aferrissadament. El fenomen Pablo Iglesias va molt més enllà de la política. S'ha transformat en el gran salvador de les audiències. Fins que no va aparèixer als imperis televisius els feia gràcia Miguel Ángel Revilla. El convidaven contínuament. Però Revilla ara ha quedat eclipsat com a estrella dels platós. L'actual super-star és Iglesias. Alguns ja no li diuen Pablo: li diuen don share. Ahir a la matinada va anar a La Sexta noche. Va dir coses interessants. Va dir coses meditables. I va dir coses tremendes. Però no el criden pel seu discurs. El criden simplement perquè atrau espectadors. Aquella nit, per exemple, va llançar dues propostes que eren dues bombes atòmiques. La primera: «S'ha de limitar per llei el sou màxim, públic o privat, i també els guanys econòmics, de les persones». La segona: «No pot ser que les cadenes privades de televisió, que es reparteixen el 80% dels espectadors, estiguin en mans de multimilionaris». ¡Ahh! Aquestes dues advertències deuen haver posat els pèls de punta Lara (AtresMedia) i Berlusconi (Mediaset). Si això ho llancés en un plató una criatura normal i corrent, crec que no tornaria a ser-hi convocada. La desterrarien per sempre de la tele. La deixarien sense pista ni palestra. Menystinguda a l'ombra. Però Pablo és don share. Els proporciona una audièncua tan colossal que s'han d'empassar les seves propostes. És una estratègia puntual, sobre la marxa, la que practiquen les cadenes. Mentre els proporcioni beneficis. O sigui, mentre els proporcioni negoci «Ja baixarà aquest suflé, i quan baixi, ja el desterrarem» pensen segurament els estrategs dels imperis. I probablement algun hi afegeix: «I si no baixa, i creix, i arriba a ser inquietant de veritat per a nosaltres, ja punxarem aquest globus des dels nostres mateixos platós». Suposo que tot això ho tenen assumit, calculat, i analitzat tant Pablo Iglesias com Juan Carlos Monedero. Si no és així, que en prenguin nota.

OBEIR O DESOBEIR .-Deia Ariadna Oltra (.Cat, TV-3): «El fons de la qüestió és obediència o desobediència... ¡tot depen de com és miri i de quin sigui el subjecte!». ¡Ah! Aquest equilibrisme és entendridor. Al debat hi havia Manuel Milián Mestre. Mirava Ariadna amb tendresa. Jo crec que intentava comprendre les seves acrobàcies virtuoses. Li va dir de sobte: «S'està fent funambulisme polític; es poden fotre una castanya». Discrepo: es treballa amb xarxa.