El filó dels nens

Cada vegada els trien més petits. ¡Ah! La tendra infància els atrau una barbaritat. Emocionen les masses i sobretot són un ganxo perfecte per als espots publicitaris: l'audiència infantil és una colossal factoria de compradors potencials. Tenen tota una vida per endavant per anar consumint i consumint fins a arribar a la jubilació, que és el tram final de la vida que a la tele no interessa perquè les pensions són tan baixes que el pobre jubilat no té diners ni per comprar tabac. O sigui, que Tele 5 acaba de llançar el programa Pequeños gigantes, una explosió de criatures de 4, 5, 6 o 7 anys. A diferència d'anteriors exercicis amb nens -seria millor dir sobre nens-, aquesta vegada s'han esforçat en el càsting. Aquests xavals tenen una descaradura, una desimboltura, una habilitat escènica sorprenents. Veient Pablo, de Múrcia, o Samuel, de Sevilla, tots dos de 5 anys, fa la impressió que han estat alliçonats -no m'atreveixo a dir ensinistrats per respecte a aquests mateixos xavals- perquè des del primer moment en què trepitgen el plató donin espectacle. ¿I què fan? El que sigui, cantar, ballar, moure's, explicar acudits... (una barreja en clau infantil de ¡Mira quién baila!, La voz, i Tú sí que vales); és a dir, qualsevol cosa susceptible de transformar-se en espectacle. És evident que amb la simpatia que dimana d'aquests nens -això és innegable-, qualsevol cosa que facin atrau. És com a les festes dels col·legis i parvularis, quan la mestra prepara els nens, i les mares i els pares hi assisteixen encantats i ploren de felicitat. ¡Ahh! Dels pares i les mares tampoc s'han oblidat en el programa. Les càmeres els buscaven entre el públic, i vèiem la seva alegria i les seves llàgrimes. A vegades la mare, o el pare, es movia més que la seva nena que era a l'escenari. ¡Ah! S'ha de sospitar que el que de veritat desitjarien és ser ells a l'escenari; però com que potser creuen que se'ls ha passat l'arròs, impulsen els fills, i de passada «a veure si la nena triomfa a la tele i ens treu de pobres», com vaig sentir una vegada, fa anys, en una tremenda gravació italiana d'una cadena berlusconiana.

¡Ah! L'esperança que el nen o la nena aconsegueixin èxit i diners de seguida i a l'engròs, i ens alleugin del que no vam saber aconseguir nosaltres com a pares, és una característica molt humana. El que és terrible és creure que aquest miracle s'obté automàticament submergint la criatura a la tele. La tele és un negoci. No dóna mai res gratis.