La 'nietísima' i la impudícia

I al crit entusiàstic d'«¡Ha fet sempre el que li ha sortit de l'ànima, sense importar-li el què diran!», van donar pas a l'estrella de la nit, Carmen Martínez-Bordiú (Hay una cosa que te quiero decir, Tele 5). Home, diguem d'entrada que si la nietísima ha fet tota la vida el que li ha donat la santíssima gana, no és precisament per la seva valentia i el seu mèrit existencial, sinó perquè el seu avi, i tota la seva família, es van apoderar d'un país sobre el qual tenien patent de cors i autoritat arreu. O sigui, que així, amb aquesta impudícia, va començar una entrevista que, a mesura que avançava, es va transformar en una espècie d'insòlit i vergonyós homenatge. Jordi González li va fer sortir un ballarí professional perquè la Bordiú Franco fes posturetes i destrossés un vals, potser recordant aquella patètica actuació a ¡Mira quié­n baila! Després -seguint amb la impudícia- li va treure un paisatge de portades de l'Hola amplificades, vuit en total, en què ella era la star principal. I, després d'assenyalar amb grandiloqüent admiració «¡Tota la teva vida exposada davant teu!», es van detenir especialment en l'última portada, la d'aquest estiu posant al Pazo de Meirás, explicant les martingales i misèries de la seva última relació sentimental. Aquest posturisme davant del Pazo havia aixecat indignació perquè aquest lloc va ser declarat -malgrat l'oposició dels Franco- Patrimoni Cultural de lliure accés a visitants, però quan ella o qualsevol de la seva família hi són, els guàrdies impedeixen l'accés. O sigui, que aquesta aparició de la nietísima a Tele 5 potser era una infame operació de rentat, per intentar que colés que ella és molt despreocupada i natural, i que no havia caigut -¡mecasum!- en l'ús i abús del Pazo. ¡Ahh! Quin paperot, quins programes que et fan presentar, admirat Jordi González.

Tota aquesta impudícia televisiva sobre la nietísima podríem contrastar-la amb el viatge que va fer aquesta setmana el reporter Gonzo precisament al Pazo (El intermedio). Va parlar amb veïns, amb regidors de l'Ajuntament de Meirás, amb un exalcalde, i tots van relatar com en els anys finals a la guerra civil els Franco van obtenir el Pazo «per donacions sota coacció, a punta de fusell». Als que treballaven a les mines fins i tot els descomptaven directament de la nòmina una quantitat. Va comentar l'exregidor Carlos Babío amb tristesa i fàstic: «No sé si a Europa la néta de Hitler o la de Mussolini es passegen tranquil·lament per les propietats usurpades».