La Monarquia, ¿en remissió o en perdició?

Els últims anys, la Monarquia espanyola, vista des de l'altre costat dels Pirineus, feia la impressió d'estar amb respiració artificial, sense alè. A un pas del col·lapse. Les artèries de Joan Carles empitjoraven i res semblava aturar el declivi inexorable de la imatge dels Borbons en l'opinió pública. Aventures amoroses i cinegètiques, diverses operacions quirúrgiques, rumors de càncer… Joan Carles, la figura icònica de la transició democràtica, havia aconseguit desacreditar la Corona i dilapidar el capital de simpatia que li quedava. La seva abdicació apareix, doncs, com el rescat d'una dinastia en perill.

A diferència dels anglesos, l'inquilí del palau de la Zarzuela i la seva família han comès un greu error: no han actuat com sobirans de pacotilla i han participat en la vida política i econòmica. El primer, transformant-se en venedor de luxe dels productes espanyols als països del golf Pèrsic; la segona, utilitzant el seu estatus reial per treure rèdits monetaris de la seva influència en els cercles empresarials. És sens dubte això el que els ha portat a la perdició. El cas Urdangarin, que ha acabat esquitxant la infanta Cristina, és revelador d'aquesta deriva. En una Espanya amb sis milions d'aturats, aquest clima de corrupció ha entelat definitivament la imatge de la Monarquia. En aquest clima, el príncep Felip és un socorrista amb la missió d'evitar el naufragi de la Corona. ¿Té les capacitats per fer-ho? I sobretot, ¿Espanya li deixarà temps per imposar un nou estil, més modern i també més auster, com la crisi econòmica exigeix?

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Un pacte obsolet

Més enllà de la reputació de la seva pròpia família, el futur Rei té la difícil tasca de perpetuar el paper simbòlic de la reialesa, el de garant de la unitat del país. L'única pregunta que compta és aquesta: ¿un rei és encara, al segle XXI, el guardià de la cohesió nacional? Avui, quan França redissenya l'organització del seu territori, la qüestió regional apareix a Espanya com a crucial. El Rei era l'encarnació del pacte polític que va conduir a la Constitució del 1978 i als estatuts d'autonomia. La seva sortida és un senyal de final de cicle: el pacte firmat entre els partits institucionals i els Borbons ara és obsolet. Necessita una important rentada de cara, una gran neteja. Sens dubte, Felip VI no podrà escapar-se d'un gran debat nacional sobre aquesta qüestió fonamental. Parlar català o eusquera, com ell fa, no serà prou per resoldre el problema. ¿Com renovar el software de la Monarquia en un país tensionat per forces centrífugues, no només a Catalunya i el País Basc? I sobretot, ¿quin missatge vol traslladar el nou sobirà a un poble de manera creixent desconfiat amb la família reial? ¿I si per calmar els esperits els Borbons estiguessin disposats a assemblar-se als Windsor i no ser més que reis d'opereta, inofensius i divertits? Oblidant definitivament els fantasmes de la guerra civil...