El club dels imputats

La renúncia del diputat  Jordi Cañas (Ciutadans) al seu escó al Parlament per ser acusat de presumpte frau fiscal ha rebut a Polònia (TV-3) aquell punt de llum que als Telenotícies mai trobem. Després de la dimissió de Cañas (Fermí Fernández), un grup de diputats que també estan imputats, capitanejats per Oriol Pujol (Queco Novell), l'esperen de mal humor i l'increpen amb ira. «¿Tu de què vas, eh? ¿Vas de guai?», li diu Pujol. I afegeix, amenaçant-lo: «Mira barbetes, que sigui l'última vegada que prens una decisió així sense consultar-nos. En això anem junts, ¿ho entens? Convergents, sociates, del PP... Tots junts. ¡Tots els diputats imputats hem d'estar units!» i li clava una bufetada perquè se'n vagi assabentant. ¡Ahhh! El sar­casme dels polacs ja no és sarcasme: és el més pur retrat del que passa. La insòlita raresa de Cañas, dimitint del seu escó, provoca en la resta dels polítics imputats un malestar intolerable. El club dels corruptes que s'aferren al càrrec i no dimiteixen mai conforma una malaltissa aristocràcia. Es cobreixen entre ells. Es tapen, encara que estiguin amb el cul a l'aire. Segueixen enquistats. Ningú els expulsa del sistema, perquè ells mateixos l'han creat.

GERVASIO .- Fa més de 30 anys que segueix les guerres. Bòsnia, el Golf, Amèrica Llatina, Àfrica... Els estic parlant del fotoperiodista Gervasio Sánchez. Practica una mirada singular: informa dels conflictes i les atrocitats sense abandonar mai la condició humana. M'explico: quan una guerra ha acabat, Gervasio segueix visitant aquell lloc. Torna. No abandona els que va conèixer en situació desesperada. No oblida els que van patir. Torna a visitar-los. A ensenyar-nos que encara que aparentment hagi brotat la pau, les cicatrius continuen obertes molts anys. Mutilats, orfes, viudes, malalts... O sigui, els que han quedat després de la barbaritat i com han quedat. ¡Ah! La implicació de Gervasio amb les víctimes que les guerres causen és total. Li acaben de dedicar un Imprescindibles a La 2, un treball impecable firmat per la directora Alicia de la Cruz. Després de veure'l, una sensació de respecte ens envaeix: Gervasio Sánchez, a més de ser un enorme periodista, és un ésser humà que pot mirar enrere. Neta trajectòria. Útil. I d'una honestedat total. Pocs aconsegueixen una vida així: mirar enrere i contemplar el teu balanç amb absoluta dignitat.