05 d’abr 2020

Anar al contingut

Editorials

El llegat del pioner Paco de Lucía

El jurat del premi Príncep d'Astúries de les Arts va definir Paco de Lucía, quan li va atorgar el guardó el 2004, com «un músic de dimensió internacional». Aquesta és ara, després de la seva mort, una de les millors maneres de recordar i rendir tribut a un artista que, més enllà dels seus èxits -com la rumba Entre dos aguas, que el va enfilar a la fama el 1973-, representa, per a la música en general i per al flamenc en particular, un pont entre els clàssics del gènere com Montoya, Ricardo o Sabicas i els que van arribar després, com Tomatito. Un pont històric i decisiu al costat d'altres guitarristes o cantaores com el mític Camarón, el seu amic de la infància, amb qui va compartir escenaris als anys 60 i 70.

Paco de Lucía, en solitari o amb el seu sextet, en les gravacions que el van consagrar o en els històrics concerts amb Al di Meola i John McLaughlin, va aconseguir una cosa sorprenent: va ser dels primers a fusionar el flamenc amb el jazz, el blues, la música cubana o la bossa nova sense abandonar les fonts, aquell sentiment, aquell «aire» que per a ell era fonamental. Es va allunyar del purisme anquilosat i va respectar alhora «l'essència, allò antic, allò vàlid: la memòria». El llegat de Paco de Lucía, un gran entre els grans, potser es resumeix en la identificació que ell mateix va establir entre el flamenc i el cante: «És l'arrel, i jo sempre he intentat cantar amb la guitarra». Un perfeccionista que arribava a l'ànima i tocava amb les cames creuades. Deixa una empremta profunda.