Ensenyar el que s'amaga

Datat el 2011, La 2 acaba d'emetre un documental de producció espanyola -englobat a La noche temática- titulat Los ojos de la guerra. Ha estat un treball excepcional. Tot Europa -no tan sols tot Espanya- hauria de veure aquest document. Penetra en l'ànima. És una mirada al treball dels periodistes de guerra, aquells companys que tenen la missió d'«espatllar la digestió a tots els que les televisions volen evitar-los que vegin imatges molestes», segons exacta i crua definició del qui va ser gran reporter i entrevistador Enrique Meneses. És a dir, la feina de tants anys de  Gervasio Sánchez a Iugoslàvia, per exemple. La de Mikel Ayestarán a l'Iraq. La de David Beriain a l'Afganistan. La de Hernan Zin al Congo. La de Mayte Carrasco, la de Mònica Bernabé...  ¿Per què treballen així aquests companys, passant penalitats, jugant-se la vida contínuament, quan poden estar en alguna còmoda oficineta a Madrid o Barcelona, impulsant la propaganda -que és la nova fórmula d'èxit del periodisme modern- i sortint en els debats de la tele, tan agraïts i espumosos? ¡Ah! Són gent molt rara, efectivament. S'entossudeixen a ensenyar-nos les coses desagradables del món, les coses que ens incomoda veure. S'entesten a explicar-nos les barbaritats, els abusos, les injustícies, els genocidis, que el nostre propi sistema de vida, directament o indirectament, provoca. «Periodisme és explicar el que no volen que se sàpiga, tota la resta és propaganda», va dir David Beriaín parafrasejant Horacio Verbitsky. I el seu càmera, Sergio Caro, ens va parlar de quan van estar en l'anomenada crisi de la tanca, un testimoni que aquests dies, amb els 15 immigrants morts a l'espigó del Tarajal, adquireix una significació especial. Deia Sergio Caro, reprimint la indignació: «Espanya va utilitzar el Marroc com a porter de discoteca», és a dir, els negres que no hi entrin. I va afegir: «Els van ficar en autobusos. Els van portar al desert. I els van abandonar, sense aigua, sense aliments. Molts van morir». I el programa ens va posar les fotos que va fer Sergio, un document que demostra la importància del treball del reporter: donar testimoni, que el món sàpiga, que no quedi en l'oblit, que no triomfi la desinformació.

Aquest documental també ha comptat amb Rosa María Calaf, Ramón Lobo, Arturo Pérez Reverte, Jon Lee Anderson... I durant tota l'emissió, el nostre Marc Marginedas, encara retingut a Síria, no ha deixat d'estar present.