A Chicote li ha sortit nòvia

En aquesta segona temporada del programa Pesadilla en la cocina (La Sexta) es nota que han afinat el càsting. Els establiments seleccionats encara són més caòtics, i sobretot les criatures que hi treballen presenten repunts d'una ferocitat bàrbara. Trenquen plats, llancen safates pels aires, munten escenes amb una bel·licositat enorme... ¡Ah! Això atrau moltíssim. O sigui, que el programa cada vegada consisteix més a veure les animalades que Chicote ha d'aguantar, que no en el virtuós final feliç que sempre els preparen. Aquesta setmana, no obstant, hi han introduït una variant suggestiva. Han aconseguit guerra i amor en una mateixa tacada. La protagonista ha estat una jove romanesa, Cristina, una bonica noia tan graciosa com també llenguda. Treballa de cuinera al restaurant La Barrica, d'Alcalá de Henares. Té un caràcter endimoniat. Trenca plats, estampa els ous per terra, qualifica els propietaris de gilipolles i calçasses, i malgrat que només és l'empleada, actua com si fos la reina del mambo. Però tota aquesta agressivitat vam veure que canviava ipso facto en el moment en què Chicote apareixia pel local. ¡Ah! Llavors la Cristina es fonia extasiada. El mirava amb ullets tendres. L'abraçava. Feia carones i morrets. Feia el bot com una nena que ha estat arreplegada en una falta. I li deia, coqueta: «¡ Chicote, que guapo que ets! ¡I quin culet que tens! ¡Quan sigui rica muntaré a Romania un restaurant que es dirà Chicota!», i no parava d'abraçar-lo. ¡Ahh! Aquesta variant és nova. No havíem vist encara cap cuinera enamorada de Chicote. S'ha de dir que ell ha sabut capejar la situació amb elegància. Però l'ingenu enamorament de Cristina a casa ens ha agradat. Després de trencar els plats, i d'esclafar els ous, aquesta noia veia Chicote i es transmutava. Bonic contrast.

LA BRANCA SECA .- Parlant de la possible o impossible independència catalana, Esperanza Aguirre ha dit a Lídia Heredia (Matins, TV-3): «La branca d'un arbre que s'esquinça fa molt de mal a l'arbre, sí, però la branca s'acaba assecant». Interessant metàfora. Hi ha, no obstant, un deliciós conte d'Ana María Matute, titulat precisament La rama seca, en què s'explica que una humil branqueta seca sobreviu en la seva sequedat al ser transformada per una nena en la seva nina més preada. Pipa, li ha posat la nena a la seva nina-branca. Algú hauria de passar-li aquest delicat conte a doña Esperanza.