Conseller Mena: Agafin el primer vol a Londres i a servir cafès. /
Fa anys el periodista Enric Juliana va crear el terme 'el català emprenyat' per sintetitzar en un sol concepte el sentiment dels catalans farts de la gestió de les infraestructures de Catalunya del Govern central. Era l'any 2007, aleshores el malestar tenia com a nucli els trens de rodalies, l'AVE i les obres de l'aeroport del Prat. Set anys després, aquest país està engendrant un altre terme per definir una situació molt complexa que ha de ser abreujada perquè s'entengui. Aquest altre fill que neix del malestar ben bé es podria dir jove fotut, ja que respon a aquell individu de més de 20 anys que amb la vista fixada en el futur laboral que l'espera se n'ha d'anar del país a buscar la seva catifa vermella.
La frase
Potser l'afirmació que més he sentit des que vaig començar la secundària, vaig acabar batxillerat i vaig iniciar la carrera --fins i tot ja llicenciat-- és: pensa que és importantíssim tenir un molt bon currículum, saber idiomes i tenir algun màster. Vaig fer comptes, i entre carrera, temps fora i "algun màster" significa que fins més dels 25 o 26 anys no estaria a punt per fer pràctiques no remunerades --o amb sort amb la meitat del salari mínim interprofessional-- en una empresa. També vaig fer càlculs, i vaig veure que d'aquesta manera la meva integració, i la de tots els joves que volen treballar en alguna cosa relacionada amb el que han estudiat, en el mercat laboral seria la ideal per no sortir en les xifres de l'atur durant l'època de crisi. ¿Anar-se'n de casa abans dels 30? ¿Amb quins diners?
Sense importància
S'equivoquen, i fins i tot es riuen dels joves, els polítics que resumeixen aquesta situació com a "mobilitat exterior" [sic] o com una situació per "servir cafès a Londres" [sic]. ¿És una opció fotre el camp per servir cafès quan més d'un 50% dels menors de 25 anys estan a l'atur? Els recomano recuperar les intervencions que es van sentir en la comissió de polítiques de joventut del Parlament (vegeu vídeo). Era l'any 2012, l'actitud i les paraules del secretari general del Departament, Enric Colet, i del conseller d’Empresa i Ocupació, Xavier Mena, van fregar el menyspreu respecte a un col·lectiu que diuen que serà el que ens traurà de la crisi. Potser ho farà, però amb els de sempre ocupant la cadira.
Notícies relacionadesÉs cert, i no ho negaré mai. És important saber parlar anglès o una altra llengua, però ho és més la dada que ens diu que Espanya ocupa el lloc número 23 en nivell d'anglès en un rànquing que analitza 60 països. ¿És una bona posició tenint en compte que des de primària s'imparteixen classes d'anglès? Potser també caldria una mica de mobilitat exterior ministerial per detectar el problema i no enviar les noves generacions als Starbucks de Londres com a solució.
Catifa vermella
Un bon currículum i poder parlar més d'un idioma són sinònims de catifa vermella davant del despatx del departament de recursos humans. ¿No ho sabien? Segons sembla hi ha detectors d'excel·lència a les empreses, i quan s'acosta un jove amb gran formació se li posa una catifa vermella com la de la nit dels Oscars per donar-li, en un moment, el lloc de treball que ve a conquistar. No recordo bé si és un lloc de treball o un bitllet de sortida per servir cafès a Londres. El que és clar és que, una vegada tinguem tot el que ens demanen, aconseguirem aquesta feina de mitja jornada que anhelem per ser un altre jove fotut per la situació.
