Semprún, làmines de vida

Els retrec l'horari. Queia l'última campanada de les 12 de la nit. Començava ahir a la matinada dilluns. I a La 2 de TVE  ens van sorprendre de cop i volta emetent un extraordinari documental titulat Semprún sin Semprún. ¡Ah! Estem en un país qu té Alzheimer col·lectiu. Les joves generacions -i moltes de les no tan joves- saben perfectament qui és Rosa Benito, Amador Mohedano o Kiko Rivera Paquirrín, per posar tres gloriosos noms del substrat cultural que ens caracteritza. Però temo que no saben qui van ser Jorge Semprún o Fernando Claudín. Si aquest documental l'haguessin fet per TVE-1, entendria l'horari escollit. ¡Ah! El primer a La Primera és l'entreteniment, ergo la lucidesa es posterga. Però fent-ho per La 2, es podia fer a una hora més assequible. Més digna. Perquè el que se'ns ha ofert, obra de la guionista, escriptora i periodista Yolanda Villaluenga, ha estat magnífic. Fonamental per a la supervivència neuronal d'una societat dividida en tres bombolles: els que no saben, els que no volen saber i els pocs que, sabent, obliden. El treball ha estat una tasca de dissecció per capes. Semprún va ser l'home dels mil noms clandestins (Federico Sánchez, Larrea, Pajarito...), i aquesta tècnica d'exfoliació per les làmines que recobreixen la seva vida va ser una valuosa raresa televisiva. Del seu internament al camp de concentració de Buchenwald em quedo amb una frase tremenda: «El més terrible, la promiscuïtat. Ni un segon de la teva vida estava protegit de la mirada dels altres». Del seu caràcter, atrevit i reptador, el record afectuós de Natalia, viuda de Javier Pradera: «Quan el meu marit era a la presó, Semprún el va anar a veure. Es va presentar a la presó franquista sent el clandestí més buscat per la policia franquista». De la seva trajectòria vital, la pinzellada admirativa del cantant Raimon: «¡Quina paràbola! De clandestí al seu país a ministre de Cultura del seu país». I del trencament amb Carrillo i amb el partit, la seva pròpia autocrítica: «Claudín i jo vam dir prou. No podíem seguir preferint la mentida dins del partit a la veritat fora del partit».

Vaig conèixer Semprún el 1977. El vaig entrevistar per a La Vanguardia (16 d'octubre) quan va guanyar el premi Planeta. Li vaig preguntar si la seva catarsi l'havia transformat en anticomunista. Va respondre: «Anticomunista, no. Anti partit comunista, sí». Va pagar durament el seu adéu al carrillisme.