Avis a l'atac

Abans, la tele no solia prestar gaire atenció als avis. No hi havia programes fets per a ells. Ni programes fets amb ells. La gent gran es consideraven criatures d'un segment sense interès publicitari. Les seves minvades pensions no els permetien alegries consumistes de cap mena. Ara, en canvi, amb sis milions d'aturats i més del 25% de les famílies en la més absoluta misèria, la pensioneta de l'avi o de l'àvia ha passat a ser un reclam. La cadena privada Antena 3 TV, per exemple, emet un programet que es diu Los mayores gamberros. Són acudits guionitzats, un empedrat d'esquetxos, en què es busca l'impacte generacional per la via picant. Una octogenària aborda uns adolescents al parc i els ensenya un missatge («¡ets una llepanaps!») que li acaba d'enviar un avi lligon amb ganes de marxa. Provoca estupefacció entre els joves. A nosaltres, a casa, no tant. Es nota tot molt forçat. Per la via musical els panteres grises ara també tenen repunts d'atenció televisiva. A TV-3, el Casal rock va tenir un èxit bàrbar. Estava molt ben fet: van saber conjugar emoció i respecte amb molta habilitat. Ara, a TVE-1, ho intenten amb l'espai Generación rock. No aconsegueixen l'èxit desitjat. Hi ha respecte, però els falta l'ingredient emocional. El busquen i no el troben. Això a la tele és fatal. Aquesta setmana han invitat Luz Casal i han cantat tots junts el tema Rufino (Hace tiempo / en un bar / conocí a un señor / de una cierta edad). I la que va estar emotiva de veritat va ser la cantant convidada, en lloc dels avis del programa. ¡Ahh! De totes les criatures septuagenàries em quedo amb la cubana Delia Marante. Va ser vedet en els seus anys tendres. Al Tropicana i a l'Habana Hilton. Segurament va conèixer Batista, i el Fidel de la Caserna de Moncada. Delia té una entrevista. Però ningú l'hi fa.

ZP, EMBALAT.- Ahir al matí Ariadna Oltra va entrevistar l'expresident Zapatero (Els matins, TV-3). Com que en les seves últimes entrevistes televisives no deia res i adoptava l'actitud de Don Tancredo, ens temíem una sessió avorrida i fluixa. Però aquest cop, Zapatero es va despertar. Va parlar pels colzes. ¡Ah! Amb el tema de l'independentisme es va embalar. No l'accepta, ni com a especulació teòrica. Per suavitzar, va explicar una anècdota. Va dir que el seu afecte -no pas desafecció- per Catalunya és tan gran que una vegada «vaig ser insultat, a crits de '¡català!', a Granada». Tremendo.