Intolerable ¡volen estudiar!

Sevilla. Barri de Santa Cruz. En un carrer veí a la placeta de Doña Elvira hi ha un noi de 19 anys que toca la guitarra. Al seu costat, una noia de 18 canta, amb una veu excel·lent, aquell bonic tema que va popularitzar Consuelo -i també El Parrita- una de les estrofes del qual diu «Tiene una sonrisa que brilla en el agua / y su piel morena como una gitana». Davant d'ells, a terra -prop de l'almoina d'uns cèntims d'euro que estan allà escampats- una fulla blanca, Din A4, porta retolat el següent missatge: «Per als nostres estudis. Gràcies». Els dos joves, universitaris, van ser entrevistats per les càmeres del programa Ciudadanos (Antena 3 TV). Deien: «A casa només entra un sou de 800 euros al mes, el del meu pare. Fem això per veure si en traiem alguna cosa per poder pagar les nostres matrícules». Aquest panorama sobre l'educació a Espanya que ens ha presentat Júlia Otero ha estat demolidor. En primera fila, una jove, Carmen, que treballa als matins de becària en una financera i els caps de setmana despatxa en una botiga, desitja poder seguir estudiant a les tardes, «però em posen traves, obstacles, per seguir formant-me». I el professor Gonzalo Bernardos, després d'un repàs esglaiador a la intolerable misèria de mitjans i instal·lacions que pateixen estudiants i professors -particularment greu a les Balears, les Canàries i Andalusia-, va fer la següent reflexió: «A l'Espanya de gegantines infraestructures inútils, a l'Espanya d'autovies buides, a l'Espanya dels aeroports sense avions, l'educació no ha interessat. Sumem set reformes i hem aconseguit anar a pitjor. Això és digne d'un país africà. Hi ha famílies, mare i filla, que han estudiat al mateix barracó». ¡Ahh! Saben que l'educació proporciona llibertat, per això impulsen la ignorància, que genera servitud.

UN SENSE SOSTRE.- Els Callejeros de Cuatro han trobat un sense sostre als carrers de Madrid. Lamentablement, no és notícia. Però aquest és singular: recita poemes seus. «Alguien llora, porque se encuentra perdido, a solas con su silencio, casi helado de frío, consumido por el hambre, pero aún más por el olvido. Aunque él tiene nombre, todos le llaman mendigo. Aunque él, yo y tú, seamos el mismo». Es diu Javier Sierra Oliva. L'any 2009 va publicar un estimable llibre, Caminante sin camino que encontró su destino. Avui és un homeless que malviu recitant poemes als transeünts.