tu i jo som tres

«Grosseta i ben farcida»

2
Es llegeix en minuts

Mari Carmen i Fran, a ‘¿Quién quiere casarse con mi hijo?’ (Cuatro). / periodico

Han arribat a un altíssim grau de perfecció, és indiscutible. La tasca de selecció de criatures, els guions, el muntatge, l'escenografia, el vestuari... Són d'una efectivitat absoluta. Ho broden. Ens vam petar de riure. Estic parlant de la nova temporada de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro). La millor parella, el millor tàndem, és sense cap cap mena de dubte el que conformen el jove Fran, exmilitar, faldiller, però sense nòvia fixa, i la seva mare, Mari Carmen, mestressa de casa i jornalera de la verema. El rupestrisme planer i cigronaire que té aquesta senyora és d'una potència escènica increïble. Preocupada perquè el seu fillet va de flor en flor i no posa seny, aspira a trobar-li esposa en aquest concurs. La vol així: «Una noia grosseta i ben farcida. Que li faci deixar el tabac. Tant me fa que sigui negra o marroquina i que mengi amb les mans. Que el cuidi i l'alimenti. Res d'estar tot el dia txin-txin, sense parar. ¡El sexe debilita! Pot agafar anèmia. ¡Ai! El meu Fran es pot acabar morint!». I quan li presenten la selecció de les 10 aspirants, que van passant una per una, ella va fent cares molt explícites, i li murmura a Fran la que no, i la que tampoc. O sigui, que ella és la que decidirà, i no el seu fill. ¡Ahh! Hem rigut molt. Arribats a aquest punt cal advertir que potser ni Mari Carmen és la seva mare, ni Fran el seu fill, i que tot és fruit d'un càsting amb agropecuaris actors de rodalies. I de la resta de mares, pares i fillets, potser podríem dir el mateix. Si és així, encara té més mèrit. Estem davant de la tercera temporada d'una jocosa astracanada, una despendolada filigrana còmica, tan esbojarrada com in­ofensiva.

DOS CATALANS, DUES CATALU-NYES .- La topada entre Santiago Espot Xavier Sardà a Abre los ojos y mira (T-5) ha estat útil. Espot assegurava, amb vehemència: «Catalunya se'n va. Ens en volem anar i ho hem manifestat». I Sardà li advertia: «Home, potser que esperem al resultat de la consulta. ¿O dónes per fet que ja ens en anem? Hem de votar, ¿no? ¿O això no és res més que un eufemisme?». ¡Ahh! Aquell instant de polèmica ha estat lluminós. L'argument de Sardà és incontestable: que ens deixin decidir en una consulta, però que ningú decideixi per nosaltres. Ni des de dins, ni des de fora. Arrogar-se el sentiment de Catalunya és una sospitosa forma de menyspreu al dret que té un poble d'expressar-se a les urnes.