Cohabitació radiofònica

El millor gag sarcàstic que ens ha ofert Polònia (TV-3) en l'arrencada de la nova temporada ha estat aquella estampa tremenda, bestial, divertidíssima, de Duran Lleida a Panamà, fent una espècie d'exorcisme, o vodú, en tapanaps el dia de la Diada. En pla xaman invocava els esperits perquè descarreguessin sobre Catalunya una tempesta, un gran diluvi, que inundés la Via Catalana. ¡Ahh! Ben mirat, no és que els polacs tinguin una especial fixació amb Duran, i que disfrutin fent-lo empipar. La veritat és que aquest polític no para d'oferir-los material per a la sàtira. El viatge que s'ha inventat a aquella república centreamericana per no ser a Catalunya aquest 11 de setembre forma part del delirant surrealisme polític en què està submergit. I com és natural -i és la seva obligació-, a Polònia el retraten. Si aquest va ser, segons el meu parer, el gag més delirant i sarcàstic, el més subtil i afilat va ser l'escena que van dibuixar sobre dos radiofonistes que, teòricament, competeixen: Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) i Jordi Basté (RAC-1). Resulta que els han presentat dormint tots dos a la mateixa habitació. Llitets separats, però emparats sota el mateix sostre. ¡Ahh! Aquest plantejament escenogràfic esbossa, insinua, permet, lectures apassionants. Encara que en teoria serveixen marques -empreses- radiofòniques diferents, aquesta cohabitació en què els emmarquen suggereix una identitat existencial. O sigui, que aquí la finezza és ironia. Amb la foto fixa del dormitori compartit potser els polacs ens estan advertint que tots dos s'allotgen i abriguen sota el mateix paraigua.

CAMPAMENT INGENU.- S'ha acabat Campamento de verano (Tele 5). No em sumo als atacs que ha suscitat aquest programa. Aquest reality de proximitat rupestre que s'han inventat ha estat en el fons una comèdia tan innocent com agropecuària. A diferència de la ratomàquia Gran hermano, que tortura pobres criatures alienes a la tele i que van recol·lectant per les Espanyes, aquí tots eren professionals de les papilles d'aquesta cadena. Amb excepció del trist paper de la premi Planeta, la resta eren carn de canó habitual d'altres programes. Des de Karmele Marchante fins a Olvido Hormigos o Sonia Monroy. El premi final era el que importava menys. L'important era el contracte perquè practiquessin entre ells el canibalisme. Aquí la crueltat -ben pensionada- es compaginava amb la farsa.