Més anxoves que polítics

Ha estat una mort anunciada. Ho havia advertit la cadena Tele 5 fa setmanes: l'últim dissabte del mes d'agost, final deEl gran debate. Sobre els motius del tancament d'aquest programa se n'ha especulat amb l'escassa presència de polítics que hi han assistit. És veritat: era un programa de debat polític, però els polítics pràcticament no hi eren. Ha estat simptomàtic, per exemple, que en aquesta última edició el gran convidat hagi estatBertin Osborne, llançant el seu programa de govern i solució absoluta a la crisi: ¡consumir només productes espanyols! I va acabar elmeetingabraçat aRevilla, entonant una oda molt bonica i marinera a les anxoves de Can-tàbria. Home, rialles al marge, cal assenyalar que, en efecte, en les 83 edicions d'El gran debatehi hem vist més anxoves que polítics, i això és un surrealisme notable. Però no estic segur que la negativa dels grans pesos de la política -en particular els del partit del govern, que s'han negat sempre a assistir-hi-, no estic convençut, repeteixo, que aquestes absències siguin el motiu del tancament. Aquest programa treballava altres suggerents cordes, com ara el ring escènic dels debatents -ala de la dreta, ala de l'esquerra-, criatures del món del periodisme, de la comunicació, i d'altres professions anomenades liberals, molts dels quals en el fons feien de polítics, encara que no ho fossin. Aquella última nit d'El gran debate,Antón Losadava advertir en relació amb això:«Aquests programes s'estan omplint de gent que no ve a debatre, sinó a impedir que hi hagi debat». Per aquí van les coses, sí. Però que em permetiLosadauna matisació: en realitat molts dels debatents són subalterns que hi van a deixar anar l'speech, la intoxicació, l'agitprop, per ordre dels que els dirigeixen. Assalariats d'una ideologia, o d'unlobby. O sigui que a mi em sembla que el final d'aquest programa obeeix a una raó més senzilla: les xifres d'audiència que han aconseguit, sense ser dolentes, no són les que Tele 5 necessita per als dissabtes a la nit.

I crec, sincerament, que el treball, la forma de conduir deJordi González, precisament ha evitat que l'audiència baixés a mínims intolerables. Només li retrec, dins de l'afecte i la consideració que li professo, que aquella última nit es dirigís a algun articulista crític, indeterminat, dient:«Ara algun fill de puta traurà en la seva columna...». Home, aquesta mena d'insults em pensava que estaven eradicats.