De vegades, veig catalans
L’Anse des Catalans a Marseille /
“Tu és que ens tens idealitzats”, em dieu a vegades vosaltres.
Vosaltres sou... doncs vosaltres, el país, poble, nació o personetes catalanes que des de fa gairebé un any -ja queda poc per al nostre aniversari, estimats- m'heu deixat viure aBarcelona. Tampoc us he demanat permís ni tenia per què fer-ho, però m'agrada més explicar-ho així posant-hi una mica d'encant, que no costa.
Jo crec que no us idolatro tant, de fet tinc molt presents els vostres defectes. Els del país, el poble, la nació i les personetes amb qui vaig cohabitant d'una o de diverses formes, successives o simultànies, que de totes n'hi ha. El que passa és que si un vol de veritat també acaricia les zones fosques, les que un descobreix però no volem ensenyar, pròpies o alienes -”¡al meu sant el critico jo, però ningú més!” i coses així-
El que és negatiu es torna una imperfecció suportable, el que és insuportable, una reacció passatgera, el que passa i no passa, o que no passarà mai, una circumstància que podrem canviar amb la nostra vareta màgica.
La màgia d'estimar té aquestes coses. A les persones, les coses -mira que no estimo jo el meu llapis khol, no et dic res més- i les ciutats, o països.
Total, que estic aFrança, no sé si us ho he dit. Estem aquí una servidora, una amiga i una gastroenteritis tipus perquè-m'-ha de-passar-a-mi-ara-no-som-ningú que jo crec que entre que m'estic quedant buida i les tremolors d'ahir a la nit al llit, em provoca al·lucinacions.
Perquè estàvem fa una estona en un poble perdut del camp buscant 'essence' (gasolina, quina forma més poètica d'anomenar el petroli), i el senyor de la botigueta de la plaça no ens feia ni cas: estava embadocat mirant en una pantalleta la imatge deTito Vilanova.
Que no dic jo que no sigui un tema important, si que ho és, de fet la meva amiga i jo ens hem quedat amb els ulls com a taronges amb el tema. Però que, home, si un posa en un llistat una llista de l'u al deu de les coses que estan passant al món, doncs és molta casualitat que en una localitat minúscula del sud de França... ¿no?.
La meva amigaque és una activista d'aquestes que així que et descuides una mica et canvia el món, però per bé, i vaja si és capaç la tia, a tot hi busca les segones i terceres voltes. O el que és pitjor, els antecedents i les causes. Qualsevol li discuteix un argument, no hi ha qui l'atrapi. Ho hem anat parlant a l'autobús de camí cap a una platja deMarsella, a la qual s'ha entestar a enviar-nos un recepcionista d'hotel molt simpàtic i que s'ha dignat traduir els tatuatges en àrab de la meva esquena que de tant en tant m'ajuden a fer amics. I ves per on que la cala es diu “Els catalans".
Amb bandera i tot.
Sou del que no hi ha, si és que no em deixeu, ho feu a propòsit perquè us encanta fer pàtria. Subtils a vegades, altresno tant. Aconseguiu que us trobi a faltar en un lloc suposadament de somni, on em parlen en l'idioma de boqueta tancada i barreja racial tan, tan interessant i imponent en alguns casos, i mira que sóc normalment immune a la bellesa, però hi ha obvietats que val més no deixar passar de llarg perquè no saps quan tindràs l'oportunitat una altra vegada d'admirar una cosa com això.
Ai, però jo prefereixo el que tinc. Les meves passejades davant de l'hospital del Mari les meves quatre columnes amagades delTemple August, l'estoneta en bici entre elzoo i l'estació de França,Sant Felip Neri i alguna cantonada del gòtic amb permís dels turistes i els seus patinets elèctrics.
I per descomptat, el meuPoblenou,que aquests dies perdrà tres-cents veïnsde la manera més injusta possible. ¿Veieu? Ni de lluny tot és bonic i hi ha molt pel que lluitar encara: alguns de vosaltres que no mireu més enllà dels vostres nassos i us importa un rave el que passi als vostres veïns. Així sou, així som. I què malament ho esteu fent, perdoneu que us ho digui.
No acabaré això amb el gest torçat, que estic de vacances o d'escapada d'una mica de tot: del país, poble, nació o personetes que a vegades satureu.
Tant com se us enyora. Demà torno, ja sense gastroenteritis i preparada per al que vingui.
Us deixo amb allò que deia un local de per aquí i que jo adorava en els meus anys joves encara que es digués Patricio (les zones fosques que té estimar, ho recordeu):
Notícies relacionades