L'home que no parpelleja

El succés és esgarrifós. Uns nens petits,Ruth i José, van ser presumptament assassinats pel seu propi pare en un macabre artefacte en forma de forn. És esborronador. És estremidor. Provoca horror. Però ha començat el judici aJosé Bretón-el presumpte parricida- i l'atracció televisiva que concita aquest acusat és directament proporcional al menyspreu que genera. La personalitat d'aquest subjecte atrau poderosament la tele. Des de les àrees d'informatius de totes les cadenes fins als programes d'entreteniment,José Bretóndeclarant a l'Audiència Provincial de Còrdova s'ha transformat en el tema estrella. La seva actitud, la seva manera d'actuar, és un autèntic imant per a la tele. Les cadenes es poblen de criminòlegs, de psiquiatres forenses, d'advocats penalistes, d'analistes dels gestos, d'estudiosos de la comunicació verbal i no verbal, i de batallons d'opinadors, aquells habituals dels platós que un dia toquen elcas Bárcenas, un altre dia elcas Nóos, un altre elsEro andalusos, un altre lesparticipacions preferents, i ara toca elcas Bretón. És el tema estrella. S'han d'omplir hores i hores de televisió. He observat en aquests teledebats i telereunions que, com més preparació jurídica té l'opinador, més clar té que l'acusat és un ésser abjecte, però dubten que s'acabi produint un veredicte nítid de culpabilitat per l'escassetat de proves concloents. Si l'opinador no és especialista, és a dir, és un dels tertulians habitual dels platós, el seu veredicte és immediat: ¡culpable, culpable sense discussió, cadena perpètua! O sigui que la inquietant imatge deBretóndeclarant en el judici ha provocat una impressió encara més negativa sobre ell. AInforme semanal(TVE-1), per exemple, en un moment donat del judici, van congelar la cara de l'acusat, li van donar un tractament de color que ressaltava la seva tètrica i tèrbola mirada, i la van il·lustrar amb el rètol següent:«La cara del mal». I va sortir el prestigiós psiquiatre forenseJosé Cabrerai va advertir:«És un individu que ens té impactats per aquesta mirada freda, i pel seu no parpelleig», i va afegir:«No es pot evitar parpellejar, ¡però ell ho fa! Quan un espectador veu aquesta cara, ¡fa por!».

Efectivament. El gèlid estatisme deBretón, i aquella mirada sense parpelleig, com de serp, terroritza.«¡Culpable!»també cridàvem nosaltres a casa. ¡Ah! Perillosos veredictes quan als televidents ens transformen en jutges.