idees
La gent es mor
Que la gent es mor és una obvietat. Que de vegades mor algú proper pot ser una realitat ajornada, però també acaba essent evident. El que depassa la simple evidència és la capacitat per parlar de la mort amb paraules que no sonin buides, ni ensucrades, ni mentideres. Parlar-ne o escriure'n. Això és el que faJosep M. Fonalleras a la seva darrera novel·la,Climent(Ara Llibres), amb un escriptor en potència que reprèn la feina encallada d'un altre escriptor abduït per la idea de l'agonia. Sona greu perquè ho és, però sap deixar-nos al cervell la intensitat de les coses certes. Que són a l'extrem oposat de les òbvies.
Just això venia a dir l'altre dia a un grapat de lectors atentsSergio del Molino, autor de la impressionantLa hora violeta(Mondadori) sobre la malaltia d'un fill de pocs mesos. «L'he escrit contra el melodrama i contra l'asèpsia», deia. I reivindicava el seu dret a estar trist. Quin descans, vaig pensar, algú que no et ven una altra «cosa» «divertida» i «excitant». I quina tristesa tan de veritat, tan emocionant, tan ben escrita...
Jo avui els pensava parlar de la llum de juny, i recomanar-los l'exultant versió delCàntic dels càntics de Salomó que han fet per a Fragmenta un hebraista i un traductor poeta,Joan Ferrer iNarcís Comadira, però aquí em tenen lloant llibres sobre la mort. Per culpa deBaudelaire, que va escriure «Je suis la plaie et le couteau». Tots ens hem sentit ferida, en algun moment. I molts ens haurem vist també com un ganivet. Però va haver de ser un escriptor (un gran) qui digués que ell era alhora (i amb ell qui volgués llegir-lo) ferida i ganivet. L'escriptura no fa el món, no crea coses que no hi fossin abans, però quan és gran el refà d'una manera que ens permet viure-hi com si l'aire dugués més oxigen. La gent es mor i jo de fa dies no em trobo gaire bé, com deia aquell. Però per sort alguns ho saben contar, i en llegir-los em torno més persona (que ve del mot llatí de la màscara amb què els actors, parlant-hi a través, sonaven més fort): llegint sóc jo i un altre una mica millor. Gràcies, doncs, no a la mort sinó a la bona literatura. No al tema sinó a l'art.
