Nens que mengen per sobre de les seves possibilitats i polítics cretins

Ja han passat més de tres anys des que Guillermo Fernández Vara, llavors president de la Junta Extremenya, va pronunciar allò de “les administracions públiques hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i això s'ha acabat”. Diguem que aquesta frase va ser l'espanyolització del “no hi ha alternativa” de la Thatcher. Sent com era el dimoni del neoliberalisme (i ho segueix sent després de morta, quin talent), no s'hauria de fer mal esmentant-la.

Això va passar el març del 2010 i avui, 6 de juny del 2013, ja no ens queda cap vergonya: Joaquín Almunia l'ha verbalitzat avui tal qual referint-se als successius rescats a Grècia per la troica. “Sí que hem fallat, però no hi havia alternativa”. ¿A què? ¿A no mesurar bé la recuperació de la confiança dels mercats, a endarrerir els pagaments dels imports compromesos, a supervisar el ritme de desacceleració econòmica interna i el vertiginós augment de les desigualtats socials, a l'índex de vot d'un partit feixista i racista com Alba Daurada que avui mateix s'asseguraria el 13% dels vots en unes hipotètiques eleccions? Més del doble que el PASOK, per exemple.

Doncs això, aquí sobre hi queden dos paràgrafs més que no aporten res de nou al clam ja generalitzat que posa en evidència la cagada monumental europea en la gestió de la crisi. Hi ha vegades que s'han de dir les coses pel seu nom, i si el FMI entona el 'mea culpa', estem davant una cagada més gran que la merda amb ulls de Whatsapp. Només ens queda veure els CEO de Moody's, Standard & Poors i Fitch vestir-se amb parracs i cilicis i deambular pels carrers d'Atenes, Roma, Lisboa i Madrid demanant perdó. ¿Serviria d'alguna cosa, a aquestes altures? Ho dubto, i és que el cinisme ja forma part del meu esmorzar matutí.

Espereu que hi acabo de caure: resulta que Vara i Almunia són socialistes. Llavors pot ser que nomenar-los sí que afegeixi alguna cosa a aquesta història, la qual cosa em porta a preguntar-me: ¿més enllà de polítics corruptes i reaccionaris, no s'hauria de buscar també aquest percentatge de cretins que tant ajuden al fet que els primers actuïn lliurement? Estic pensant, seriosament, a inaugurar el 'Cretinòmetre', així com fa poc vam fer amb 'El Recortómetro' (estigueu atents, per cert).

Encara que m'he endarrerit en els preliminars, aquest matí volia parlar del pròxim gran abisme social a què ens afrontem: s'acaben les classes del col·legi d'aquí dues setmanes i hi ha milers de nens identificats pels seus professors com a malnodrits. Se m'acudeixen dos exemples i xifres: sis de cada cent a Andalusia, que va aprovar a l'abril un decret per assegurar tres àpats diaris als menors (en un govern del PSOE i IU), i l'1,7% dels nens escolaritzats a Barcelona, sota la vara consistorial de CIU. Els polítics cretins em persegueixen, i aquí també els he trobat. Fa dos dies em vaig quedar estupefacta davant la valoració del Partit Popular andalús de la mesura presa per socialistes i... ¿radicals d'esquerra?: "allà els nens pobres són culpa de trenta anys de govern socialista", diuen. Això és el que jo anomeno una hipèrbole argumentativa, i no el que la meva filla practica per negociar a casa. Bé, anem a Catalunya: cito Àngels Canals, gerent de l'Institut Municipal d'Estudis Socials de la capital: "Vam veure que les escoles es queixaven i també, per què no reconeixe-ho, que sortien casos a la premsa. I vam pensar: si està passant, volem saber-ho". ¡Cony! Encara estem a temps de enviar deu o quinze nens pobres i famolencs al plató de 'Masterchef', estic segura que aquesta senyora quan els vegi buscant entre les restes dels plats preparats pels concursants promourà una moció... o emetrà un comunicat de premsa.

Ahir Rocío Martínez Sampere del PSC i Joan Herrera d'ICV-EUIA van interpel·lar el Govern sobre beques escolars, en general, i la urgencia dels nens que puguin quedar sense protecció a l'estiu, en particular. Herrera va sol·licitar al govern del Parlament una mesura semblant a la presa per Andalusia i es va quedar bocabadat al sentir la resposta, plantat dret amb els titulars de premsa que incloïen les xifres de nens desatesos. L'únic que és “Molt Honorable” (es diu, es comenta) del govern català es va col·locar el serrell i li va amollar que els “serveis socials municipals” s'ocuparien d'això. Confesso que no entenc molt bé què va voler dir-li Artur Mas, com si això del municipalisme no fos cosa seva, com si la seva agenda estigués tan plena de viatges a París i a Nova York per vendre les set meravelles del futur país català que no voldria ser molestat amb menudeses. Ah, però va anunciar un pròxim “Pacte per la Infància”. Catalunya és Cimeralàndia ara, no sé si se n'han adonat. Procedeixo a quadrar les dates dels nens del plató del concurs de cuina, a veure si també poden passar per la porta del palau de la Generalitat el dia que firmin aquesta cosa, perquè el president els acariciï els cabells amb tendresa mentre graven les càmeres. I ,si no, doncs res, n'agafo altres que n'hi ha molts.

Va guanyant força la idea de muntar un Cretinòmetre, no em digueu que no.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Una vegada vistos els nivells d'argumentació i resposta dels nostres representants en l'eix Madrid-Barcelona-Sevilla-Atenes-Brussel·les-Berlín i el que se'ns doni, només afegiria una cosa que crec que estan passant per alt: la responsabilitat de donar menjar als nostres fills és nostra, dels seus pares. La ràbia arriba més enllà de la vergonya de no poder fer-ho. Els adults som capaços d'aguantar si no tot, molt del que ens estan traient en drets i prestacions: pot ser per l'educació judeocristiana, laica o no, que hàgim rebut i que ens fa aguantar i respirar millor cada dia. No imagino els que em parlen de responsabilitats compartides abocant aigua, de reüll, a la tassa de colacao de la seva prole perquè la llet duri més, o somriure al donar-los per a l'hora del pati, per cinquena vegada, galetes barates sense res de condiment dient “¡si és el que més t'agrada!”. Hi ha un gran avís que està brillant de forma palpitant davant dels seus escons: si no ens deixen alimentar-los bé i no ho fan vostès --i això no és l'estat pare, és la justícia social--, ateniu-vos a les conseqüències. Perquè els nostres fills, ni els toqueu. Repeteixo: ni els toqueu. Si volien veure clara i diàfana la línia vermella del nostre aguant, la tenen al davant.

Com dic: Cretins.