El Danubi blau

Suau carícia. Sensibilitat a la tele. En els temps que corren, raresa. De l'àrea Nous formats de TV-3, acaba de brotar una delicadesa tituladaPer sempre (o no). La directoraFulvia Nicolàsens ha dibuixat la història del vals que ballen, des de fa un temps, laLola i elJosep. És una història que té la grandesa de les històries petites. Viudos tots dos, es van conèixer al casal Can Saladrigas, del Poblenou. SonavaEl Danubi blau. No s'havien vist mai. I laLola, al veure passar elJosep, diu que va pensar:«¡Mira que polit!».I elJosep, al veure-la, va exclamar al seu torn: «¡Oleee­ aquest cos serrà!». I ja no han deixat de ballar des d'aleshores. La història d'aquesta nova parella transcendeix, s'eleva, adquireix més dimensió, quan laLolaexplica que al principi de la seva relació amb elJosepplorava a l'arribar a casa. Agafava la foto del seu difunt marit i li demanava perdó. I alJosepli passava una cosa molt similar quan pensava en la seva dona,«que m'estimava amb bogeria». O sigui, que aquesta parella ha passat per etapes molt humanes, i sentimentalment meditables. I ara que ja viuen junts han sabut unir els seus naufragis, parlar-ne obertament,«sense tabús», i han aconseguit un orbital de convivència molt bonic. Estic convençut que els seus difunts, estimats i recordats cònjuges, allà on estiguin, deuen haver tingut una gran alegria al veure'ls a la tele. Veure com laLolai elJosep, sense oblidar el seu passat, reinventen de nou l'amor mentreEl Danubi blausona a la sala de ball de Can Saladrigas del Poblenou.

LES CAPACITATS D'IRENE .-El fantàstic i simpatiquíssim grup de noies i nois amb síndrome de Down segueixen treballant a l'hotel de cinc estrelles (Con una sonrisa, La 2), i ens sorprenen contínuament amb la seva perspicàcia i intel·ligència. AIrene, que la tenen a l'àrea de la neteja, li vam sentir dir l'altre dia un raonament colossal. Estava deixant un vàter com una patena, al lavabo d'homes, pim-pam, pim-pam, esforçant-se a deixar-ho tot net i lluent, quan de sobte va advertir:«No m'agrada parlar de discapacitats perquè no n'hi ha: el que hi ha són capacitats diferents. A mi, per exemple, els exercicis de matemàtiques em costen. Però en canvi sé perdonar, que és una capacitat que potser alguns grans matemàtics, o grans músics, no tenen». ¡Ahh! Que lluminosa, que exacta, que precisa, que encertada, aquesta pinzellada d'Irene.Cha­peau.