«Donaria la benvinguda a Iker»

Li va preguntarPitu AbrilaXavi Hernández(La porteria, BTV) si és possible que el porterValdés reconsideri la idea d'abandonar el Barça.Xavi va contestar:«Coneixent-lo com el conec, em penso que no. I em sap greu que se'n vagi. En l'àmbit mediàtic, ha tingut el pitjor tracte que jo he vist en tota la meva carrera. Un tracte totalment immerescut». I com que estaven parlant d'un excel·lent porter, Pituno va poder resistir i va treure de seguida el nom d'un altre gloriós jugador:Iker Casillas. Va preguntar:«Si es confirma la seva sortida del Madrid, ¿t'agradaria que vingués aquí?». ¡Ahh! Va somriure llavorsXavi, i va respondre amb rotunda claredat:«No vindrà. És molt madridista. No el veig fora del Reial Madrid. Però amb tots els respectes als porters que tenim a casa, i als que possiblement vindran, jo a Iker li donaria la benvinguda aquí». He triat aquest instant concret de l'entrevista perquè permet una constatació interessant: el respecte, l'afecte, amb què un jugador del Barça parla dels seus rivals del Madrid.Xaviés tot un senyor, això ja ho sabem. És d'una elegància extraordinària, tant com a jugador com com a ciutadà comú i silvestre. Però la manera com parlava d'Iker, o deSergio Ramos, per exemple, és més que un detall de bona educació: és la demostració d'un esperit que ha evolucionat, que ha progressat, de manera admirable. Hi va haver un temps en què -fins i tot des de la directiva del club- s'impulsava una mena d'odi malaltís a tot el que feia pudor de madridisme. Eren aquells dies en què la falta de victòries s'intentava compensar amb el llançament de petards contral'enemic. Precisament en aquesta mateixa entrevista hi va haver un altre instant que confirma aquesta evolució en positiu. Va ser quanPituva preguntar:«¿Tu entens que molts barcelonistes no vulguin una final de Champions entre el Barça i el Reial Madrid?». IXaviva contestar:«Doncs no, no ho entenc. Ja hi ha una generació que ha canviat aquell sentiment pessimista. El culer que ja és gran, i que n'ha passat de tots colors, manté un patiment molt diferent del de les noves generacions».

Efectivament. Les paraules deXaviapunten cap a un sentiment de grandesa: importa un rave qui hi hagi al davant a Wembley, sigui el Madrid, el Bayern o el Borussia. El que importa és anar a Wembley.«I que al final puguin aixecar la copa Tito i Abidal»,com van dir, visiblement emocionats, tant l'entrevistat,Xavi, com el seu entrevistador,Pitu.