«La meva vida era la del meu amo»

Sembla que està causant malestar en diversos àmbits el programa que està emetent Cuatro Palabra de gitano. Fins i tot el nostrat Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), al qual a vegades tant li costa pronunciar-se, s'hi ha pronunciat. Retreuen a aquest programa que del poble romaní tan sols en mostren els tòpics. Els estereotips. Home, si volen estereotips, i a més amb mala bava, visionin l'arxiu del programa Callejeros, per exemple, on acostumen a aplicar la mirada sobre el poble gitano circumscrivint-la exclusivament al barraquisme, al mercat, o a les drogues. Això sí que és un reduccionisme canalla. A Palabra de gitano practiquen una mirada respectuosa i fiable: ens retraten els seus costums, les seves tradicions, les seves festes, les seves alegries, els seus moments tràgics i també com pensen i com senten. Aquesta setmana ens han parlat del dol. La commoció que significa per a aquest col·lectiu la pèrdua d'una vida pròxima. Ens han retratat el cas de l'àvia Reineta, que des que va morir el seu marit, fa 18 anys, no assisteix a festes ni a casaments familiars, no veu la tele, no escolta la ràdio i cada dia al matí va al cementiri d'Osca, es planta davant de la tomba del seu marit, parla amb ell, «com si estigués a casa», i se'n va quan tanquen, a les sis de la tarda. «La meva vida era la del meu amo», explicava l'àvia Reineta besant el baix relleu en bronze que adorna la làpida. I aquesta expressió, «el meu amo», efectivament pot grinyolar. Ens pot retrotreure a temps medievals. Però jo no m'atreveixo, ni sóc ningú per fer-ho, a qüestionar els sentiments d'aquesta senyora, sigui gitana o sigui paia. Ni vull ser mesquí, ni ho he de ser, amb les expressions d'una viuda que explicava l'immens amor que encara sent pel seu marit, 18 anys després de la seva mort. Ni tinc el més mínim dret a jutjar la seva relació sentimental amb el seu difunt marit. I per descomptat ni tan sols estic segur si aquesta expressió -que a alguns tant els pot grinyolar-, «el meu amo», és una literalitat, o més aviat és una metàfora íntima i carinyosa que l'àvia Reineta disfruta dient-la.

Ja fa més de 20 anys que estic al peu d'aquesta columna diària d'anàlisi, i conec bé les trampes que a través de la tele es poden perpetrar. Les estratègies que, disfressades de carícies, són brutals urpades. I, francament, no trobo en aquest programa de tele, Palabra de gitano, res que em faci esquinçar els vestits. Ni res que sigui denunciable.