Belén no pot més

Balbucejant, sanglotant, trista, aclaparada i amb una profunda angoixa existencial Belén Esteban va exclamar al Sálvame Deluxe (T-5), en plena matinada dominical: «Seré molt sincera. Estic pensant a deixar Sálvame... ¡No puc més!». I a partir d'aquí les llàgrimes es van fondre amb la ira, i els seus companys de plató li deien, l'advertien, que aquesta mena d'enfonsament, o atipament, o tragèdia personal, no era més que la conseqüència de més de 10 anys asseguda en un plató fent de la seva vida l'objecte morbós per al consum de les masses. Home, el retrat dels seus companys és encertat. Però s'han quedat curts. També la cadena, i la productora del programa, i ells mateixos -a més a més de nosaltres, l'audiència, amb el nostre voyeurisme voraç- han contribuït a aquesta demolició o esclafament vital del personatge. No busquin ni un mil·ligram de delectació en les meves paraules. El seu crit de «¡No puc més!» de diumenge a la matinada a mi em va sonar completament versemblant. Verdader. Autèntic. No importa que ahir dilluns, a la tarda, Belén tornés a aparèixer asseguda al Sálvame diario. Això només demostra el drama en què s'ha transformat el seu modus vivendi, del qual ja no es pot ni desempallegar ni abdicar.

MIND THE GAP .- No és la primera vegada que els parlo de Carlos del Amor, periodista de l'àrea de cultura dels Telediarios (TVE-1). Posseeix una sensibilitat i una perspicàcia notables. Aconsegueix petites obres mestres a partir de notícies que altres considerarien prescindibles o poc importants. L'altre dia ens va explicar la petita història de la senyora Margareth. Aquesta dama va enviudar fa uns quants anys. El seu marit, Oswald, treballava al metro de Londres. Era la veu que repetia a les estacions, pels altaveus, l'advertència «¡mind the gap!», és a dir, «¡compte amb el forat!», aquell forat perillós que acostuma a haver-hi al metro de Londres entre l'andana i els vagons. I resulta que a Margareth, després de quedar-se viuda, la va anar envaint la nostàlgia. Baixava al metro, i la veu del seu marit ja no ressonava. I això li produïa una tristesa molt gran. La bellesa d'aquesta petitíssima història ve ara. Les autoritats metropolitanes, advertides del cas, han tornat a col·locar a la megafonia les antigues gravacions d'Oswald. I ara, quan Margareth baixa al metro, les torna a sentir i se li il·lumina l'ànima. ¡Ahh! És molt difícil, i a la tele més, saber elevar una anècdota a categoria. Bravo, Carlos.