El país A i el país B

Per si no havíem quedat prou embafats amb la crònica infinita de la retirada del Sant Pare, el ministre Fernández ha sentit la necessitat de sincerar-se per aclarir-nos que «la relació homosexual no garanteix la pervivència de l'espècie, cosa que sí que pot assegurar el matrimoni natural». ¡Oh meravella! De passada també ha confirmat que cap govern és immune a l'estultícia, individual o col·lectiva. Per això els de Rajoy han decidit plantejar recurs d'inconstitucionalitat contra la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Per animar el diàleg serè i constructiu, deu ser. La reflexió recalcitrant del ministre Fernández tancava la setmana que els socialistes catalans van trencar aigües a Madrid, posant-se de part i votant una mateixa moció amb nacionalistes i ecosocialistes. La mateixa setmana que Bárcenas ha demandat el Partit Popular, per haver-lo acomiadat de males maneres, després d'haver-li emplenat les arques durant vint anys. És el mateix Luis Bárcenas dels 22 milions a Suïssa que tot ho consignava en A o en B, i que a les anotacions a la comptabilitat B de Gürtel ja apareixia com a «Luis, el Cabrón».

I, ara que ho dic: ¿A veure si resultarà que, al final, els nostres problemes vénen de tenir dos països, un país A i un país B? Perquè el país A està en fallida: milions d'aturats i de famílies hipotecades, desenes de milers de petits empresaris arruïnats, més i més milers d'estalviadors penjats amb les preferents... Al país B, en canvi, tothom té unes finances ufanoses, tot són alegries i abundància; l'habiten banquers que es jubilen amb pensions milionàries, i prohoms amb mansions i comptes a Suïssa, tots de nobles llinatges: Bárcenas, Camps, Correa, Crespo, Cuevas, Gil, Guerrero, Matas, Millet, Montull, Munar, Muñoz, Pujol, Urdangarin... Si el país A no comença a recuperar tot el que el país B (la B dels bandarres) li ha robat, no ens en sortirem.