Avui, demà

Els dies que van de Nadal a Cap d'Any són dies estranys. Terra de ningú. Els resums que ens informen de les dades que hem de retenir, dels fets transcendentals i de les morts que hem de lamentar, es tanquen sense tenir en compte el parèntesi d'una setmana que, perduda a la cua del tren, se'ns apareix com un espai que pot ser amable, enlluernador, tranquil, embogit, emotiu, indòmit, de confessions arravatades o de pausades estones de tedi estirats en un sofà. Dies estranys, en tot cas. També uns dies excel·lents per pensar, per mesurar, per entendre el que ens passa, per passar comptes, per preveure la incertesa amb instruments antics i poc fiables. Uns dies, no cal dir-ho, per llegir i rellegir poesia.

Escric un dels primers articles d'aquest 2013, amb lectors encara sotragats per la nit o que han saludat el primer sol amb l'entusiasme ingenu de les albades, enmig d'aquest clos de tanques intangibles. I m'aturo en un poema deNarcís Comadira que es diuDemà. Hi diu que «el temps ens mira i riu bàrbarament» i que aquest «demà» que commemorem no ens convenç, tot i que el mirem de polir perquè sigui perfecte. No. Només existeix l'«avui», «calmós» o «sanguinari». El demà és «el bàlsam suau dels fracassos profunds». Aquest gener que comença és una bona època per pensar-hi, mentre abordem la nau que ens atrau perquè hi veiem nous tresors i que només contindrà, potser, les restes del naufragi.