Broggi, vida

Una sola entrevista aMoisès Broggi,com per exemple la que va publicar EL PERIODICO fa poc menys de tres anys, té més valor que centenars de llibres d'autoajuda, plens de fórmules vàcues i de consells ridículs.Broggi, després d'una vida intensa, dedicada a la ciència i al compromís cívic, va arribar a la vellesa que existeix «per deixar-te anar, perquè flueixis» i ha mort amb aquesta mena de consciència còsmica que no es pot explicar a través dels paràmetres de la raó perquè, com deia ell, «tot està planificat però no sabem el perquè ni el com».MoisèsBroggi,en aquests últims anys, a més de transmetre una sòlida idea política, impertorbable i convençuda, va ser capaç de reflexionar sobre el final, sobre el que és desconegut, lluny de metàfores vanes, admirat davant la «regularitat fantàstica dels astres», amb una serenor admirable que prenia nota de la decrepitud del cos i de l'efervescència de l'esperit, aquella bicicleta (la vida) que cauria si no fos perquè sempre s'ha de pedalar, amb una pràctica constant de l'evocació entesa com a motor, com a energia renovable.

Sé de pares que han portat els seus fills a la capella ardent deBroggi.Segur que han aprofitat el dol per parlar intensament de l'existència, de la dignitat, de la plàcida manera de ser i estar en aquest món. El millor regal, lliçó d'història i humanitat: una visita al final per disposar d'armes morals amb què afrontar el futur.