Peccata minuta
El Teatre Nacional de Catalunya (II)
Si en el meu inoportú article de dissabte passat vaig deixar com draps bruts, per presumptes sectaris, els cinc experts teatrals responsables de filtrar els molts pretendents a dirigir el Teatre Nacional de Catalunya, em toca avui felicitar de tot cor el consell d'administració del TNC, que es va encarregar de l'elecció final. He de reconèixer que em va causar gran perplexitat que aquest alt tribunal estigués presidit per la senyoraSol Daurella, vicepresidenta de Cobega, i que hi figuressin la directora general del Joc de la Generalitat i una empresària perfumista, però superada aquesta perplexitat em vaig trobar amb l'agradable sorpresa que l'anomenada societat civil catalana, contra tot pronòstic i quiniela, havia optat pel meu candidat. Potser el teatre és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels teatrers.
I és queXavier Albertí,ja futur director del TNC, no és un home de teatre, sinó un home d'àmplia cultura (llegiu-hi: criteri) que expressa a través del teatre i la música la seva idea i el seu ideal d'un món més generós i harmònic. Alço la meva copa i brindo per ell, i brindo també pel final delbelbel i jornetisme que al llarg dels últims 14 anys-durant els qualsAlbertíno ha estat mai convidat a mostrar-hi el seu teatre- ha fet del TNC una prolongació escènica de l'imaginari dels teleespectadors abduïts pels culebrons de TV-3.Belbelté un mèrit i un problema: pretendre que en la seva hàbil ploma hi cohabitinBeckettiSautier Casaseca, dilema que resol cedint la Sala Gran -en uncoup de théâtreque aplaudeixo- als joves lleons catalans de Nesquik, però reservant-se per a ell, com a testament, un comercialíssim text -com el seu molt aclamat i reprogramatAgost- obra d'un supervendes de Broadway.
Malgrat els caramelets demísterAdelson, ni Barcelona ni Catalunya tenen vocació de ser una sucursal nostrada de Broadway ni de Las Vegas, i no va estar gaire fiBelbelquan aLa Vanguardiade dimarts passat -mentre el jurat deliberava encara entre els quatre aspirants- va declarar que «la manera de pensar el teatre [d'Albertí] és més de teatre d'art, exquisit, de cert repertori molt interessant però de públic específicament teatral». I li recomanava que convertís la Sala Gran deBofillen quatre minicines. És trist que, amb tota la seva intel·ligència i experiència acumulada,Belbelencara no s'hagi assabentat de què va la pel·lícula del teatre públic, que no tingui grafitejada en la impol·luta paret del seu despatx la frase inaugural deJean Vilar,el pare del teatre públic europeu («un théâtre élitaire pour tous»), i que cada nit, abans d'anar a dormir, no resi les paraules queGarcía Lorcava pronunciar el republicà i esperançat dia 2 de febrer de 1935:
Notícies relacionades«Jo sé que no té raó el que diu 'Ara mateix, ara, ara' amb els ulls clavats a la petita boca de la taquilla, sinó el que diu 'Demà, demà' i sent arribar la nova vida que plana sobre el món».
Estem en bones mans. Que et vagi molt bé,Javierín.
