El primer cercle

Treballar cansa, i encara cansa més tornar a parlar de les humiliacions que pateix la llengua catalana. Cansa, perquè hem de recórrer de nou a arguments sabuts, debatuts, exposats fa anys. Hem de dir, una altra vegada, els noms dels escriptors que han escrit en aquesta llengua i que provenen de països on ara el català és atacat d'una manera cruel i sistemàtica. Aquests escriptors (i penso ara enJesús Moncada, per exemple, o enRosselló-Pòrcel,o en Joan Fuster,per no haver d'anar més lluny) formen part del corpus magnífic d'una construcció intel·lectual que s'ha fet viva gràcies a les seves obres i gràcies a la parla quotidiana de les persones que, tot i no ser, administrativament, catalanes, participen d'aquella sensació de pertinença que va formularJosep Pla. Deia que, més enllà de Palafrugell, la seva pàtria primera, «hi ha un primer cercle» en què si tu dius «bon dia, avui fa bon temps», et responen «bon dia, sí, sembla que fa bon temps». Aquests són «els lligams essencials».

Cansa tornar-hi. Però no hem de defallir, i no pas per cap voluntat imperialista (Déu me'n guard!: fa riure, a hores d'ara) sinó per una simple, simplicíssima, qüestió de sentit comú i de dignitat moral, és a dir, racional. Això d'anomenar el català com a «llengua aragonesa de l'àrea oriental d'Aragó» no és un eufemisme. És un atac, una voluntat d'extermini, un insult a la intel·ligència. ¡Bon dia!