El català de Mallorca

Quan veia passar la gentada mallorquina per la Rambla pensava en la definició que me'n feia fa mesos un amic poeta: «És una catedral gòtica vegetal». És cert. A la Rambla, amb la copa dels plàtans vinclada cap a l'interior, similar en l'estructura a la dels arcs ogivals, un dia de calor ardorosa, es crea una sensació poderosa d'ombra i de pau. Hi pensava mentre veia «milers i milers de persones de tots els sexes de l'esperit» que caminaven a favor de l'obvietat. La cita és deBiel Mesquida,que va viure la cita amb emoció, com tots, i amb un barret d'indiano que li conferia, encara més, un aire de senador romà empeltat de filòsof amant de les dolces passions. I continuaMesquida:parla de la defensa de l'obvietat, perquè es tracta - el català de Mallorca- d'una llengua viva «amb la qual pensam, estimam, vivim, sentim i deim el món». Una llengua que m'ha fet reviure paraules que em pensava que només existien al diccionari i als llibres i que, en canvi, he descobert com a patrimoni palpitant, com a esperit que alena el dia a dia d'homes i dones, de nins, al·lots i padrins. I que ara, amb més consciència col·lectiva que mai, veuen perillar.

M'expliquen els amics mallorquins que diumenge van viure una experiència única i solidària. No és poca cosa defensar la llengua. És, sobretot, la defensa de la cultura i de la raó davant l'altivesa mediocre i obscura de la niciesa.